Arte en España (1939-2015): ideas, prácticas, políticas

J. L. Marzo [2], P. Mayayo | Cátedra [3]

Us presentem una obra indispensable que actualitza la història de l’art contemporani espanyol, des de la fi de la Guerra Civil fins l’actualitat, que repassa els principals debats, tendències i pràctiques dels artistes més importants de cada etapa i renova la literatura publicada en la matèria.

A més, es fa ressò de la trajectòria de les institucions artístiques, les polítiques culturals i les teories histogràfiques que han influenciat aquesta era. Però potser el més interessant és que qüestiona certs relats de consens de la transició, revisant les pràctiques i expressions contraculturals, experimentals i perifèriques, els discursos feministes o les manifestacions artístiques de l’activisme social i polític.

Enmig d’un procés de redefinició del lloc i la funció que ha d’ocupar l’art contemporani en els nostres dies, aquesta edició pretén ajudar el lector a preguntar-se i redescobrir la història recent i a trobar diverses explicacions per entendre la situació de l’art a l’Espanya actual.

Aquest manual de més de 900 pàgines, il·lustrat amb referències visuals molt encertades, ordena cronològicament els set capítols en què es divideix: la repressió i el feixisme; l’avantguarda oficial del règim i les seves paradoxes; l’experimentació artística durant el «desarrollismo»; la transició; les resistències socials i l’activisme; l’eufòria del 92 i la crisi.
 

Equipo Crónica, L'intrús (1969)

De què ens parla?

El drama de la fugida i de l’exili dels artistes, l’arquitectura commemorativa del règim i les primeres corrents d’un feixisme liberal, donen pas a l’impuls del cinema neorealista i a un incipient mercat artístic amb l’autolegimitació del règim. Cap a finals dels cinquanta, moviments com el grup Parpalló o el Equipo 57 van trobar influències internacionals, i poc després van anar gestant-se noves vies d’oposició cultural al franquisme, des de l’interior i l’exterior. La marginació de les dones artistes, l’avantguarda experimental catalana o la gauche divine són alguns dels temes que s’hi aborden durant el «desarrollisme», etapa que tanca aquest període.

Però els capítols més rics són els que repassen la transició (els autors parlen de «les transicions»), amb la mimetització d’una part del relat franquista en la gestió de les arts, els sorgiment dels moviments contraculturals o la dissidència de gènere. Una etapa eminentment postmoderna que compta com esdeveniments desatacats l’entrada d’Espanya a la UE, l’establiment de les conseqüents receptes neoliberals, l’impuls de noves identitats visuals amb l’estat autonòmic (la Barcelona mediterrània de Tàpies i Miró; la València avantguardista de l’IVAM o el País Basc amb Chillida i Oteiza) i el naixement d’ARCO o el Reina Sofia.

L’eufòria del 92, la pluja de museus d’art contemporani, el despertar de la societat civil fins a l’inici de la crisi, amb moviments socials com el 15M o els activisme LGTBI, tanquen un últim capítol caracteritzat per l’explosió dels nous mitjans en la creació i les intervencions en l’espai públic.

Jorge Luis Marzo [4] ha desenvolupat nombrosos projectes col·laboratius de recerca en format expositiu, audiovisual (recordareu el documental «MACBA: la derecha, la izquierda y los ricos [5]») o editorial. Per las seva banda, Patricia Mayayo [6] investiga sobre les dones artistes, les pràctiques feministes i l’art contemporani espanyol.

Podeu consultar aquest llibre [7] al Centre d’Informació i Documentació [8]

Inicieu sessió  [9]o registreu-vos  [10]per a enviar comentaris