Qui ocupa el debat cultural?

Jordi Oliveras [2] | Nativa [3]

Article escrit per al nº11 de  Cafeambllet [4]

No fa gaire parlàvem amb un amic de la desafecció cultural. Fent un paralelisme amb la suposada desafecció envers les institucions polítiques, parlàvem de la manca de preocupació de la majoria de la gent envers el mon de la cultura. Sobre aquesta qüestió vam improvisar tres respostes.

La primera resposta tenia a veure amb la dimensió pública estatal de la cultura. Mirant d’on venia la pregunta que ens fèiem, en el transfons hi havia una qüestió molt recorrent en les converses de gent que treballa en cultura, que és la comparació amb el que passa en educació i sanitat. La gent es mobilitza per les escoles i la sanitat públiques, es diu, i no per la cultura. Em sembla que darrera d’aquesta comparació hi ha una idea equivocada: els museus i altres espais culturals no tenen en realitat la mateixa importància per la nostra vida cultural que els hospitals i CAPS per la salut, o que les escoles i universitats per l’educació. Potser la part més important de la nostra vida cultural passa per altres llocs, tant públics com privats, diferents a aquests pretesos centres de la cultura, i per tant la comparació no és bona.

La segona resposta tenia a veure amb l’absència de sensació d’escassedat de productes culturals. Si pensem que escoltar música, veure pel·lícules, llegir i navegar per internet, són, segons les estadístiques, les nostres principals pràctiques culturals, sembla que tenim força recursos i possibilitats per a dur-les a terme. Sense anar més lluny, des que hi ha ràdios, televisions, biblioteques públiques o internet sempre hem tingut finestres a través de les quals accedir a producció cultural amb poca despesa. De fet, molta més que el temps de que disposem. El capitalisme cultural no només vol que comprem cultura, també ha tingut molt d’interès en proporcionar-nos els seus paràmetres per entendre la vida, i per a fer això, l’accés no pot ser restringit.

La tercera resposta que vam improvisar deia que, en comparació amb altres àmbits de la vida, la gent potser no hem acabat d’assumir que la cultura sigui cosa d’uns altres (artistes, gestors, empreses…) en qui delegar. Afortunadament, tenim recursos per a poder muntar les nostres celebracions, inventar històries per als nostres fills, fer les nostres festes, tenir les nostres tertúlies i elaborar els nostres imaginaris. Bona part de l’activitat cultural encara té la seva autonomia i no acabem d’assumir que això sigui cosa d’un expert o professional.

En els espais de debat professionals sobre cultura sovint es diu que el que hi ha darrera aquestes tres respostes són dimensions sense connexió: que la cultura que es cuida en determinats centres culturals, habitualment públics, la que ocupa de forma més massiva el mercat a través dels grans mitjans, i la que té una dimensió més humana i pròxima responen a paràmetres diferents que no convé barrejar. Però no sembla que aquests àmbits estiguin tant inconnexes. Les sales de festes tancades i insonoritzades, per exemple, contenen una activitat força semblant al que d’altres pretenen realitzar en un parc públic per a celebrar aniversaris, o les sales de concerts una activitat similar a la dels músics que volen tocar al carrer, o la realització cinematogràfica a la d’alguns treballs domèstics que la gent fem amb els nostres ordinadors. Unes persegueixen el “segell de qualitat” de la cultura i d’altres no, però el que hi ha en joc en relació a la gestió del simbòlic, els patrons de gènere, les formes d’entendre el poder, o l’aprenentatge de la vida en comú, és força semblant en totes aquestes dimensions. (...)

Llegiu tot l’article a : Nativa [5]