La Cultura en el mundo de la modernidad líquida. Zygmunt Bauman

El reconegut sociòleg polonès Zygmunt Bauman [2] analitza en el seu últim llibre l’evolució del concepte de cultura i reflexiona sobre el present i el futur d’aquest terme en la societat actual marcada per la globalització, les migracions i la interacció entre poblacions. Afirma que si bé en un principi la cultura era un agent de canvi i tenia la missió d’educar a les masses i refinar les seves costums, ara, en aquests temps de modernitat líquida, la cultura ja no busca il·lustrar i il·luminar al poble, sinó seduir-lo. Fa un repàs per les contribucions d’alguns dels pensadors destacats del segle passat. Pel que fa al present, reclama un diàleg constructiu i enriquidor entre les diverses comunitats i cultures per assolir una humanitat comuna més igualitària, així mateix, aposta perquè l’estat cultural i les seves elits facilitin la trobada entre l’artista i els públics.

«La Cultura en el mundo de la modernidad líquida [3]» es divideix en sis capítols on s’hi analitza des de diferents perspectives la cultura. En el primer, Bauman fa un recorregut per les nocions canviants de cultura al llarg del temps. Des dels seus orígens, a l’època de la Il·lustració, quan la cultura era un agent de progrés científic i reforma social, fins a l’actualitat. Revisa el pensament de Bourdieu i afirma que en les últimes dècades la societat de consum ha convertit els ciutadans en clients i ara l’objectiu de la cultura no és satisfer les necessitats existents sinó crear-ne de noves. En el segon capítol l’autor assenyala les demandes insaciables i perjudicials de la moda, dirigida per l’economia de consum, com la causa fonamental dels canvis en la definició de cultura i progrés. Reconeix que s’ha imposat una idea de progrés basada en un esforç desesperat per no quedar-se fora de joc, i això ens obliga a canviar, tant sovint com es pugui (de roba, d’apariència, d’hàbits, etc.) S’ha extingit la idea d’utopia com a destinació per donar pas a una utopia basada en la recerca d’una moda difícil d’assolir. Aquesta segona utopia no pretén donar sentit a la vida sinó que l’objectiu és aconseguir que el consumidor no es pregunti sobre el significat de la vida.

En el tercer capítol Bauman es fixa en com ha evolucionat el sentit de la cultura per a les nacions europees. Si en un principi ajudava a consolidar les diferències culturals i lingüístiques internes, ara es contempla com un instrument d’integració que pot ajudar a absorbir migrants econòmics cap a la societat civil. Però l’autor critica el paper contradictori del multiculturalisme com a força social conservadora que converteix la ‘lletjor moral de la pobresa’ en una ‘estètica de la diversitat cultural’. Vist d’aquesta manera el multiculturalisme es transforma en un pretext que convé als intel·lectuals per ignorar la desigualtat econòmica i els serveix d’excusa per amagar la seva indiferència cap a altres cultures que hi conviuen en el mateix espai i que els provoca una manca de visió per a la formació d’una societat ideal per a tothom. Al quart capítol l’autor fa una súplica apassionada per a la ‘recerca d’una humanitat comuna’, tot i que reconeix la dificultat d’aquesta tasca pel fet que la societat moderna líquida es caracteritza per mostrar una gran indiferència cap als veïns i cap a la resta de ciutadans. Bauman considera que les comunitats estan pròximes des del punt de vista físic però allunyades des de l’espiritual. I augura que, amb aquestes cohesions comunitàries debilitades i un consumisme ascendent, és poc probable que arreli cap corrent que promogui una humanitat millor.  

En el cinquè capítol Bauman aporta algunes idees sobre com Europa podria forjar una cultura comuna que preservi allò que entre tots, i de manera col·lectiva, es consideri que val la pena conservar i promoure. Reconeix que no totes les cultures han tingut el mateix pes en la tradició europea però creu que és necessari que tothom (indígenes, nous integrants i immigrants) participin de manera activa en aquest diàleg. En el sisè i últim capítol l’autor es lamenta que l’estat deixi de banda el seu paper com a patrocinador i formador enmig del desordre provocat per les forces del mercat i considera que l’estat no ha de renunciar a fer aquestes funcions per deixar pas al mercat sinó que ha d’assegurar i proporcionar un punt de trobada continu entre artistes i públics.

Es tracta d’un llibre que, més que aportar solucions el que pretén és fomentar el diàleg i el debat. Potser trobem a faltar una visió més àmplia pel que fa a la concepció de la història de la cultura tant des d’un punt geogràfic com temporal, ja que la visió de Bauman es limita a un territori concret, Europa, i a una època molt delimitada, des de la Il·lustració fins a l’actualitat.

També podeu consultar altres obres [4] de Bauman al Centre d’Informació i Documentació [5]

Inicia sessió [6] o registra’t [7] per enviar comentaris i/o votar