semiòtica

El cinema revela el que amaguen les imatges

Les imatges, i encara més les imatges en moviment, tenen un pes important en la nostra vida. A les xarxes socials són el mitjà principal amb què rebem informació i ens comuniquem, però el seu flux continu sovint impedeix que eduquem la mirada per identificar-ne el discurs subjacent, a través de la semiòtica dels fotogrames.

«First and final frames» és un vídeo de Jacob T. Swinney que juxtaposa a la pantalla els inicis i els finals de 55 pel·lícules de cine. Aquest muntatge, a través de grans obres com «Solaris», «2001: Una odissea de l’espai», «Taxi driver» o «Her», mostra el valuós significat de les imatges en la construcció d’una història, més enllà del seu impacte visual, i ens interpel·la com a productors i receptors de la iconografia del nostre temps, alhora que reivindica el paper del cinema en la cultura contemporània.

Paul Valéry tenia razón: demasiadas obras, cada una distinta, todas fatalmente fuera de contexto, fatigan los ojos y la mente

Umberto Eco, Isabella Pezzini | Casimiro

Llibre que inclou dos assaigs breus que aborden els principals canvis i transformacions que s’han produït en el museu. En el primer, ‘El museu del tercer milenio’, Umberto Eco remet a la relació entre museu i segle XXI i explica que la institució museística, com a expressió institucional de l’Estat modern, és un fenomen bastant recent en la història de la cultura. En el segon, ‘La semiosis del nuevo museo’, Isabella Pezzini, analitza els elements de transformació i innovació que han provocat que avui es pugui parlar dels ‘nous museus’. Malgrat les diferències entre els dos escrits, ambdós comparteixen l’enfocament semiòtic que el mestre Eco i la seva ex alumna, avui catedràtica de Semiòtica, reivindiquen a l’hora d’analitzar en tota la seva complexitat i amplitud el concepte de museu.