polítiques públiques

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig

La gent, el poble, els veïns volien viure plenament la Festa, la cultura perduda, la plaça com espai ben viu on passa la vida, la festa, la cultura; volien veure com els fills i néts aprenien música, art, a escriure, a llegir, a explicar-se. Després de 40 anys de dictadura i repressió cultural volien un futur amb pessics de passat i la memòria no resolta de la seva joventut.

En aquells primers intensos i fugissers anys moltes iniciatives naixien i es desfeien. Mil iniciatives culturals, d’una gran diversitat, sorgien arreu. Catalunya era molt diferent a la Catalunya d’abans de la guerra del 1936. A Catalunya hi havia diferents expressions culturals, de folklore, i molta gent sense nocions sobre què rebre, sobre què interessar-se. Existia una certa elit cultural, i un cert poble assedegat però en cap cas la majoria de la població estava preparada per rebre tot el que li vam començar a ofertar.

Luis Moreno-Caballud | Modern Languages Open, 2015: July 8

En aquest llibre, de recomanable lectura per seguir juntament amb els articles sobre gestió comunitària d’Interacció 15, s’analitza el sorgiment de les cultures col·laboratives i no-jerarquitzades sorgides amb l’esclat de la crisi econòmica de l’estatal espanyol de 2008.

Des de les protestes contra l’anomenada Llei Sinde fins al moviment 15M, aquestes Cultures de Qualsevol, alimentades per moviments socials de base i de les xarxes socials digitals, desafien la cultura tradicional jeràrquica i neoliberal d’unes institucions que veuen els han portat a la precarització.

L’artista multimèdia nord-americà Randall Packer va ser pioner en representar la fusió de l’espai físic (primer espai) amb el virtual (segon espai), en un mateix lloc que pot ser habitat en xarxa per usuaris remots, simultàniament o de forma asíncrona. En aquesta nova dimensió se l’anomena el tercer espai. El concepte d'hibridació dels espais físics i virtuals, es dóna a partir que els participants en el tercer espai, estan essencialment en espais físics remots, i fa referència a una dimensió social etèria, tecnològica i connectada: la comunitat compartida. Es tracta d’ un espai on es desdibuixa la noció d’allò que és real i allò que és virtual, segurament perquè la importància no és l’espai en si, sinó el contingut, o el fet d‘allò que està succeint en un moment concret.

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho  fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà. Els grans invents de la nostra història com la impremta, la penicil·lina o la bombeta han fet girar la roda del progrés (d’un cert progrés), acompanyant avenços i transformacions socials que normalment hem llegit com a positives. Internet és i serà un d’aquests avenços dels quals parlaran els llibres d’història. Molt del que diran, si més no la part que interessa destacar en aquest text, dependrà de la nostra capacitat com a societat d’empoderar-se de les eines, entenent les seves lògiques per construir una societat més equitativa i igualitària.

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

TIC_C

Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.  Val a dir que es va tractar d’un intent maldestre, que no va anar acompanyat del corresponent hastag i per més inri, es va camuflar publicat en una revista en paper sense la corresponent versió en línia[1]. 

En l’article en qüestió es refermaven una sèrie d’arguments que ja s’havien formulat tímidament ja al 2004: les TIC tindran un impacte brutal en la cultura; un impacte que pot deixar desubicat el sector cultural públic, i molt especialment, el local;  les polítiques culturals locals són per natura territorialitzades i per contra la cultura digital transita per un ecosistema virtual, per tant s’havia de propiciar una transició cap a unes polítiques culturals locals que contemplessin sense complexos aquesta nova dimensió.