mercantilització

ES:mercantilización FR:commodification,marchandisation EN:commodification

Revista Galde nº15: Cultura y crisis. Paisajes tres la tormenta

Revista Galde

L’últim número de la revista Galde es fa ressò de la situació de la cultura «després de la tempesta» de la crisi en un monogràfic que estudia aspectes com la mercantilització de la cultura, de les desigualtats d’accés o les noves possibilitats que ofereix el món digital. Hi trobem una extensa entrevista amb l’expert Enrique Bustamante i articles de Jaron Rowan, Eduard Miralles, o María Ptqk, entre d’altres, que aborden aquestes qüestions.

Bustamante respon a qüestions clau per entendre la situació actual del sector i com es podria revertir. Assenyala al procés economicista dut a terme en les esferes autonòmiques i locals, a la mercantilització neoliberal de la cultura – que mesura el seu impacte en termes de facturació – i a una política clientelar i corrupta, del fet que no hi hagi hagut un clar suport ciutadà a la cultura (com sí hi ha hagut, per exemple, «marees» per la sanitat o l’ensenyament) i a que la cultura hagi perdut les «seves senyes d’identitat: la diversitat, igualtat en l’accés, el suport a la creació i la participació social».

La cultura popular envasada al vacío

Iván de la Nuez | El Estado mental

En cuanto un intelectual se lanza a por la cultura popular, saltan las alarmas y conviene ponerse a resguardo. Da igual si lo hace desde la sublimación del mercado (porque está convencido de lo que el pueblo quiere) o desde la crítica a ese statu quo (persuadido en este caso de lo que el pueblo necesita). Por la derecha o por la izquierda, cualquier tentativa de normatividad de la cultura popular quedará siempre bajo sospecha. Aparte de depararle al “normador” el destino patético de quien entra en un campo minado… cargado de minas.

Bienes comunes, nuevos cercamientos y economía política popular

Bru Laín Escandell |  Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 99-124.

Resumen: Este artículo discute la creciente importancia que están adoptando los llamados “bienes comunes” en el ámbito de la creación cultural. Para ello se discuten críticamente dos importantes analogías que han emergido en los últimos años: la primera, entre los “bienes comunes naturales” y los “digitales” y la segunda, entre los “viejos” y los “nuevos cercamientos digitales”.

Els projectes culturals emblemàtics en les estratègies metropolitanes i de regeneració urbana

Belgeo, revue belge de géographie

A partir d’estudis de cas i exemples concrets situats a França, el Regne Unit i a Itàlia, els vuit articles que integren aquest número proposen una aproximació retrospectiva i comparativa dels efectes urbans, metropolitans i regionals de grans equipaments culturals insígnia desenvolupats durant les últimes dècades a Europa. Els articles destaquen la creixent instrumentalització de la cultura dins el marc de les actuals polítiques urbanes neoliberals on aquests projectes emblemàtics són algunes de les manifestacions simbòliques més habituals. Els autors i autores plantegen l’existència d’un possible ‘efecte Bilbao’ i debaten el paper que juguen aquests projectes al voltant de quatre grans eixos: la reconversió econòmica, la regeneració urbana, la llegibilitat i la governança de les ciutats.

La cultura planificada. No hay plan para tanto experto

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Deconstrucción y políticas públicas de cultura

José Ramón Insa AlbaPeriférica. Revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm. 13 (2012)

La obsolescencia de las actuales políticas públicas de gestión cultural es el eje en torno al cual el autor analiza los presentes modelos culturales, desgranando su visión crítica sobre las líneas desarrolladas con la financiación de las administraciones y planteando una necesaria renovación de las mismas. Aquí tenéis un extracto

«Desinstitucionalizar la cultura supone abrirla a la sociedad mediante procesos colaborativos, bajo la lógica de la demanda más allá de la oferta, bajo la lógica del diseño abierto, bajo la lógica de la estructura rizomática. Conocimiento. código y diseño.

Quizá la responsabilidad de las instituciones recaiga más en la co-gestión del conocimiento, del intelecto y minimizar los procesos de 'fabricación' a los que estábamos acostumbrados. Crear valor para la cultura de un modo distinto, abierto, colaborativo, bien alejado de la realidad subjetiva de las administraciones. La cultura solo puede generar capacidad colectiva si es social.»

«La utilitat de l’inútil. Manifest» de Nuccio Ordine

Aquest manifest s’afegeix a una sèrie d’assajos publicats recentment que reivindiquen la importància dels estudis d’humanitats. Aquest pensador i filòsof italià presenta diferents visions sobre la utilitat i la inutilitat a partir de reflexions literàries, científiques i filosòfiques. L’obra aporta idees sobre la curiositat com a motor del coneixement,  sobre per què alguns sabers es consideren útils i altre inútils o sobre la mercantilització de la universitat.

Per a què serveix la cultura?

SOY CÁMARA. El programa del CCCB (36)

Aquest capítol s’articula a partir de les jornades de debat sobre «El sentit de la cultura» celebrades al CCCB i reflexiona sobre la rellevància social de la cultura i la seva relació amb la política. «Cultura» és un concepte amb múltiples definicions, difícil d’abastar en la seva complexitat. Per contestar la pregunta del títol, es traça un recorregut des de la concepció de la cultura com a repertori d’eines per relacionar-nos amb el món fins a la dimensió política de la cultura com a espai de conflicte i instrument de canvi social, passant pel problema de la mercantilització de la cultura en la societat de consum i la doble funció de la cultura com a experiència individual i bé comú.

El programa entrevista Marina Garcés, filòsofa; Mara Dierssen, neurobiòloga i cantant; Frederic Amat, artista visual, i Eloy Fernández Porta, escriptor. Recupera, a més, aportacions de Pierre Bourdieu, Pier Paolo Pasolini, Georges Bataille, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Nuccio Ordine i Alfredo Jaar.

See video

Per a què serveix la cultura?

SOY CÁMARA. El programa del CCCB (36)

Aquest capítol s’articula a partir de les jornades de debat sobre «El sentit de la cultura» celebrades al CCCB i reflexiona sobre la rellevància social de la cultura i la seva relació amb la política. «Cultura» és un concepte amb múltiples definicions, difícil d’abastar en la seva complexitat. Per contestar la pregunta del títol, es traça un recorregut des de la concepció de la cultura com a repertori d’eines per relacionar-nos amb el món fins a la dimensió política de la cultura com a espai de conflicte i instrument de canvi social, passant pel problema de la mercantilització de la cultura en la societat de consum i la doble funció de la cultura com a experiència individual i bé comú.

El programa entrevista Marina Garcés, filòsofa; Mara Dierssen, neurobiòloga i cantant; Frederic Amat, artista visual, i Eloy Fernández Porta, escriptor. Recupera, a més, aportacions de Pierre Bourdieu, Pier Paolo Pasolini, Georges Bataille, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Nuccio Ordine i Alfredo Jaar.

Frente a la cultura como mercancía

ADE teatro ׀ Asociación de Directores de Escena de España

Inclou el monogràfic titulat ‘Frente a la cultura como mercancía. Contra la privatización de la cultura’ que obre amb l’article ‘Defender la cultura y sus circunstancias’ de Juan Antonio Hormigón on afirma que ara paguem les conseqüències de no haver disposat d’una veritable política cultural estatal. Diu que ens hem pensat que l'augment de pressupostos, posar pegats i atorgar algun caprici era construir alguna cosa en cultura però que, en realitat, només s’ha aixecat un edifici de taulons sense ciment. Hormigón  considera que no existeix un veritable teixit cultural i que no hi ha res a defensar, pensa que cal lluitar per dissenyar una política teatral i instaurar-la de manera urgent.