#interacció18

INTERACCIÓ18 | Històries de migrants: viatges a través de cultures

<< Fer de les experiències històries: la memòria
La màgia de la traducció: una cultura comú >>

amb Yudit Kiss i Pau Carratalà


 

La immigració: sentir-la, pensar-la

Des del punt de vista educatiu i cultural, la temàtica de la immigració es pot tractar de diverses maneres. A Interacció18, la coordinadora Eulàlia Bosch ha convidat una persona perquè l’expliqués des del sentiment, i una altra perquè l’expliqués des del raonament. Es tracta de Yudit Kiss, investigadora d’economia de desenvolupament però també autora del llibre “A lessive et autres histoires de femmes migrantes” (2017), on exposa històries de vides migrants reals; i Pau Carratalà, expert en antropologia i exclusió social, i mà dreta de Pep Subirós a l’hora de publicar el llibre “Ser immigrant a Catalunya” (Edicions 62, 2010).

Emilio Lledó. Tres apunts imprescindibles sobre educació i cultura

Emilio Lledó | Taurus

En un espai com Interacció 18, on repensem l’educació i la cultura com a àmbits inseparables de la noció d’humanitat; on parlem de les arts i les ciències, de les imatges i les paraules, dels viatges i la memòria col·lectiva i, més encara, de la igualtat i la llibertat, la figura d’Emilio Lledó (Sevilla, 1927), pensador amb una llarga trajectòria en la docència universitària que ha fet de l’educació el centre de la seva filosofia, ha de ser ben present.

En l’ideal pedagògic d’Emilio Lledó hi figuren tres conceptes, ‘cultura’, ‘política’ i ‘educació’, els quals al llarg de la seva obra han anat teixint una reflexió madura i compromesa sobre l’essència de les persones i el desenvolupament de les seves vides. Si bé l’abast d’questa reflexió és amplíssim, avui volem destacar alguns dels àmbits en què es concreta en l’obra “Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía” (2018), tenint en compte els debats globals i locals que caracteritzen la nostra actualitat:

  • l’educació per a la cultura de la democràcia,
  • l’educació per a tota la vida i
  • els espais de l’educació institucionalitzada.

Què podem aprendre de la Carta de Cooperació Cultural de Lió?

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU estan relacionats amb el treball dels governs locals i regionals en el dia a dia, perquè és en els contextos subnacionals on es fa decisiva la lluita per la sostenibilitat global.

En aquest sentit, la “localització” dels ODS, que fa referència a la manera com els governs locals integren les estratègies de desenvolupament sostenible en les seves polítiques públiques en col·laboració amb tots els agents del territori, representa una oportunitat per a fer explícit el compromís local amb la sostenibilitat,[2] tenint en compte les prioritats, necessitats i recursos de cada comunitat. També és una ocasió per a enfortir la integració transversal de la cultura i l’educació en les polítiques locals,[3] i alhora per a enfortir el vincle entre ciutats a través de l’aprenentatge entre iguals per al desenvolupament sostenible.

Com sobreviure a Interacció18

Arribar. És aquí segur? Sembla que si. Acreditacions aquí ➡

Sóc a la llista, si... Si, si, mira sóc aquí. D'acord, gràcies.

Hola, com anem? Ep! Quant de temps! Tot bé, si.

Acreditació al coll, llibreta, bolígraf. A punt!
 

Cartes que són lliçons de vida (II). Pasolini, “educador autèntic”

Pier Paolo Pasolini | Trotta

Dèiem en la primera part d’aquest post que les cartes són una de les expressions literàries més lliures i que segurament millor defineixen una societat i un temps. També, segurament, són maneres d’encetar converses senzilles que permeten com cap altra l’intercanvi d’idees i la reflexió afilada sobre la quotidianitat. Per tot això, i perquè Interacció 18 se centra en ‘la humanitat dels humans’, parlarem del mestre, poeta, escriptor i cineasta italià Pier Paolo Pasolini,[1] que a més de pel·lícules com Teorema (1967) i Salò o les 120 jornades de Sodoma (1975) ens va llegar obres literàries immenses com la de “Gennariello”, un petit tractat pedagògic que és un clam contra el conformisme i contra qualsevol complicitat amb el poder.[2]

Educació + cultura en el debat sobre el futur d’Europa. Accions i reaccions

Un dels objectius d’Interacció 18 és mostrar que tant l’educació com la cultura són manifestacions de la condició humana; són formes d’adaptació al medi on vivim que contenen una idea de llegat comú que s’actualitza constantment. Per tant, la conscienciació per promoure la supressió de les barreres que les allunyen és també un dels fins a perseguir en aquestes jornades.

La separació entre educació i cultura és present en els àmbits local i global, i es pot abordar per part de les organitzacions supranacionals, els governs nacionals, regionals i locals, les organitzacions de la societat civil i les organitzacions privades, els treballadors de la cultura i la ciutadania. En la mesura que tots aquests àmbits estan interconnectats i condicionen la implementació de determinades polítiques i pràctiques en el territori, avui mostrem quin és l’estat de la qüestió a Europa, en quina direcció s’orienten les polítiques de la Unió i, més encara, què hi tenen a dir la societat civil, l’acadèmia o els ens públics.

L’educació en la intersecció de la tecnologia, l’art i la creativitat (II)

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.

Educació cultural sostenible. Cap a una “nova” governança

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

La mediació cultural o la "màgia de la traducció". Parlem de canvi climàtic, migracions i salut

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia. La mediació fa possible la màgia de la traducció entre cultures,[1]entre llengües, mirades i maneres d’entendre el món. 

Avui dia sabem que la mediació cultural existeix en tots els espais on es transmet coneixement, i les experiències educatives es viuen a l’escola i als museus, però també als carrers i places, a casa, a l’autobús, a les biblioteques, als centres cívics, als hospitals... Ja sigui en els entorns tradicionals de l’educació i la cultura o en d’altres menys habituals, les estratègies locals de mediació cultural s’orienten a adreçar aspectes com la immigració, el canvi climàtic, les desigualtats i la salut, i esdevenen imprescindibles a l’hora de planificar accions per al benestar a llarg termini de les persones.

L’educació en liquidació?

Zygmunt Bauman |  Paidós

Que res és per sempre ja ho sabíem. Però vivim cada vegada més accelerats, a la recerca de noves experiències. Ens envolta tal apologia de la novetat que provoca que allò conegut ens avorreixi fàcilment, evocant-nos a la recerca permanent de nous estímuls. D’aquesta manera  resulta més atractiu que mai l’aprenentatge de novetats, sobretot a través de les tecnologies digitals i noves metodologies. Però per contra, resulta més complex arribar a aprofundir en l’aprenentatge perquè aquest sigui fructífer per generar noves idees i accions més enllà de la immediatesa.