història

L'Era de la degradació de l'art : poder i política cultural a Catalunya

Arran de la seva participació en la Comissió de Cultura de l’Acampada BCN del 15M, Jorge Luis Marzo expert en les relacions entre art i política, va publicar a la xarxa l'article «L'era de la degradació de l'art i de la política cultural a Catalunya», que va suscitar certa polèmica en el món artístic i cultural català.

Recentment  s’ha publicat en format llibre sota el títol  «L’era de la degradació de l’art. Poder i política cultural a Catalunya». El text proposa un repàs dels models de cultura que han governat a Catalunya des de la Transició fins al present, per acabar plantejant algunes qüestions clau sobre el futur de la cultura enmig de la recessió de coneixement generada per la crisi.

Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles

L’últim número de la revista digital «Territoires contemporains» titulat «Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles» recull set articles on s’hi analitza l’evolució de les polítiques culturals de França, Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Bulgària durant la segona meitat del segle XX. Sota la direcció de Laurent Martin i Philippe Poirrier, l’objectiu és fer un seguiment cronològic i comparatiu dels eixos i tendències que han marcat l’acció cultural d’aquest països. L’objectiu és analitzar, en cada cas, com s’han desenvolupat els processos de democratització i institucionalització de la cultura, i la posada en marxa dels ministeris de cultura. També es contempla el paper d’altres agents cultural no públics i, en alguns països com França, el dels intel·lectuals. També es presta atenció a la funció de les polítiques d’educació i els mitjans de comunicació en la democratització, construcció i transmissió de cultural.

Passat, present i futur de les polítiques culturals a Catalunya. Revista de Catalunya

Sota el títol «Polítiques culturals» aquest número extraordinari de Revista de Catalunya vol contribuir a reflexionar sobre  la cultura com a factor definidor i com a factor de cohesió; la cultura i els seus mecanismes de producció i difusió; els agents culturals avui i les noves estratègies de futur; la cultura vista de cara endins i la seva necessària projecció exterior

El número, que conté vint-i-un articles, s’estructura en quatre seccions: «Referents històrics», un recorregut per la Mancomunitat i Prat de la Riba i la Generalitat Republicana amb Ventura Gassol, que van modernitzar i institucionalitzar la cultura catalana, amb les aportacions dels historiadors Albert Balcells i Enric Ucelay-Da Cal; «Des del Govern», on alguns dels diferents consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya –des de la transició fins ara, encara que lamentem alguna absència– fan un balanç de la seva acció de govern durant els seus mandats. ; «Des del Territori» inclou una valoració de les polítiques culturals que impulsen els diferents territoris de parla catalana. Així es constata que al País Valencià, les Illes, la Franja... hi ha un context molt més positiu i entusiasta en l’àmbit popular que no pas el que es manifesta oficialment; tanca el volum, la secció «Visions i Perspectives» amb un recull d’articles sobre  diversos aspectes que contribueixen a fixar el mapa cultural del país.

La politique culturelle en débat. Anthologie, 1955-2012

El Comité d’Història del Ministeri de Cultura francès posa al dia el recull «La politique culturelle en débat. Anthologie, 1955-2005» publicat el 2006 amb 45 textos essencials sobre els fonaments de les polítiques culturals franceses des de la creació del Ministeri de Cultura per André Malraux l’any 1955. Aquesta edició, coordinada també per Philippe Poirrier – professor d’Història a la Universitat de Bourgogne i vicepresident del Comitè d’Història – incorpora 15 textos nous que cobreixen aquest últim període de set anys.

El conjunt de textos, molt interessants i recomanables, pretén nodrir i fomentar el debat públic  i ser útils a l' hora de prendre decisions sobre futures polítiques  ja què, segons Poirrier, sense perspectiva històrica no es pot fer anàlisi prospectiva. Els textos provenen de fonts diverses (discursos polítics, memòries de gestors culturals, reflexions d’acadèmics, ...) i  aborden aspectes generals de les polítiques culturals des d’un punt de vista polític i intel·lectual.

The Politics of culture : the case for universalism. Munira Mirza

Munira Mirza, doctora en sociologia de la Universitat de Kent (UK), assessora de cultura a l’alcaldia de Londres i autora del llibre «Culture vultures : is UK arts policy damaging the arts?»(2006), presenta aquesta obra fonamental per entendre quins són els valors i les idees globals que emmarquen les polítiques culturals contemporànies i quines contradiccions internes hi detecta.

En «The Politics of culture : the case for universalism», l’autora descriu l’evolució històrica del concepte de cultura i argumenta que a partir dels anys setanta es produeix un canvi en la consciència social que provoca que la cultura esdevingui objecte de l’acció política,

Galerisme a Barcelona 1877-2012

El llibre 'Galerisme a Barcelona 1877-2012', editat per l’Ajuntament de la ciutat i l’associació de galeries Art Barcelona, repassa la història de les galeries d’art de la ciutat de Barceloan des dels seus inicis fins a l’actualitat.

L’estudi es divideix en tres parts històriques diferenciades: la que aplega la història del galerisme fins a l'esclat de la Guerra Civil; la del panorama de la llarga postguerra, des dels anys quaranta fins als setanta, a partir dels estudis existents de J.F. Yvars sobre la galeria René Metras i de les memòries de Joan Gaspar i Elvira Farreras; I, finalment, l’últim capítol i el més extens, està centrat en els anys setanta fins a l'actualitat

La política cultural de la Diputación de Barcelona

Santi Martínez Illa i Joaquim Rius Ulldemolins "La política cultural de la Diputación de Barcelona. La influencia del contexto político institucional y de la articulación entre administraciones en el desarrollo de un modelo singular de cooperación cultural." RIPS. Revista de investigaciones políticas y sociológicas Vol. 11, n. 1 (2012) p. 9-37

Com es pot entendre que una administració pública que a principis de la Transició a la democràcia semblés abocada a la seva desaparició s’acabés convertint en un actor central de la política cultural a Catalunya?

Cultura de Transició (CT)

Dos volums imprescindibles per conèixer millor la realitat cultural espanyola durant el període de la transició. Ambdós desmunten els relats oficials que defensen que la transició va ser un procés monolític, modèlic i inqüestionable, i posen de manifest les seves paradoxes i contradiccions.

«CT o la Cultura de la Transición» és una publicació d'autoria compartida i dirigida pel periodista Guillem Martínez, que repassa amb visió crítica els darrers 35 anys de cultura espanyola. Una cultura consensuada, vertical i autoritària que ha actuar com el paradigma cultural hegemònic i unificador de consciències polítiques i socials, esdevenint l’únic marc possible de realitat des de la Transició fins avui dia.

Segons Martínez, la CT sorgeix del primer pacte oficial entre el franquisme i l’oposició (1977) que suposar l’eliminació dels moviments socials i la renúncia a propostes democràtiques més àmplies (com la democràcia econòmica).  Afirma que es va produir una desarticulació de la cultura que va acabar amb les expressions socials i culturals antagòniques o dissidents, amb els escenaris de producció alternatius i amb les memòries d’altres identitats col·lectives. El resultat ha estat una cultura incapaç de parlar de la realitat, incapaç de plantejar conflictes i molt vinculada a l’Estat.