França

A la recerca del festival sostenible

Bentornades i bentornats!
Com han anat els festivals? Ja sabem que l’estiu és temps de festivals. De fet, avui dia no hi ha racó d’aquest país que no tingui el seu propi festival, per modest i petit que sigui. Fins i tot, cada festa i festival amb el seu got reutilitzable. Abans d'acomiadar-nos per vacances us preguntàvem: "A l’estiu prefereixes gaudir dels festivals o ets més de museus?"
 

Engeguem màquines i iniciem aquest nou curs amb la mostra de Le Collectif des Festivals, un col·lectiu que posa en xarxa un conjunt de festivals per potenciar-ne la seva responsabilitat social i ambiental, per fomentar una societat més justa i ecològica, més habitable.

Una biblioteca impactant

Pierre Le Quéau, Olivier Zerbib | Ministère de la Culture

Dilluns, l’hora del conte. Dimarts, grup de lectura. Dimecres, taller d’escriptura digital. Dijous, grup de conversa en francès. Divendres, taller de making i concert acústic al pati. Dissabte, ruta literària. I diumenge, potser que descansem.

Com bé sabem, les biblioteques, ja són molt més que còmodes i acollidors espais on poder llegir i endur-se lectures, films o música a casa. Quin és però, tot l’impacte d’una biblioteca en un municipi, en relació als veïns, la resta de municipis de l’entorn o el seu territori més immediat?

La cultura a debat

Le Grand Débat de la Culture

Aquests darrers mesos ens hem empassat maratons de debats, alguns han sigut d’allò més crispats, d’altres més ensopits, però el cert és que els debats polítics han ocupat gran part de l’atenció als mitjans durant aquest període electoral, en prime time i esdevenint tendència a les xarxa, on proliferaven debats sobre els debats. Ara bé, tret d’uns pocs i puntuals debats centrats en la gestió política de la cultura, on era la cultura als debats generals? Es parlava sobre polítiques culturals? Debatem prou sobre la gestió que fem de la cultura?

El gènere institucional

Sylvie Octobre, Frédérique Patureau | Ministère de la Culture

Normes de gènere a les institucions culturals

Princeses de conte i donzelles de dubtós protagonisme a l’espera d’un heroi. El llistat de personatges per descriure el gruix que ha tingut el paper de les dones  en relats i històries de la nostra cultura, tan arrelat com persistent, és infinit. Dels més clàssics fins alguns contemporanis, en forma de drama o comèdia i dels contes de fades a les mítiques tragèdies, hi podem trobar personatges femenins.

Hi ha cultura sense mediació?

Fanny Serain, François Vaysse, Patrice Chazottes, Elisabeth Caillet (dir.) | L’Harmattan

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre “À l’approche du Musée: La Médiation culturelle” posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat “La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?”.

Cultura interseccional: drets culturals i discriminació

Arnaud Alessandrin i Johanna Dagorn (dir.) |  Cahiers de la LCD: lutte contre les discriminations. Hors-série Nº 1 (2018)

Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per Kimberlé Williams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes: els conceptes “gènere” i “sexe” ja no s’observaven aïllats sinó en relació amb les categories “orientació sexual”, “ètnia”, “classe”, “religió” o “discapacitat”. I és que no és el mateix ser dona blanca heterosexual i benestant que ser dona afroamericana lesbiana i de classe obrera. D’aquesta manera se supera la mirada occidental i burgesa i la lluita feminista esdevé més plural, àmplia i universal al mateix temps que estableix aliances amb altres col·lectius oprimits. A tall d’exemple: feminisme, anticapitalisme i antiracisme deixen de ser guerres separades. Això té conseqüències en els moviments socials però també, és clar, en la investigació. Des del punt de vista exclusivament acadèmic, les Humanitats operen d’una manera anàloga ja que generen discurs a partir de la confluència de disciplines: literatura, filosofia, art, història, geografia, ciència, etc. En aquest cas, parlem de transversalitat. Doncs bé, l’àmbit de la gestió cultural i de les polítiques públiques, de la cultura en general, ha d’impregnar-se d’aquest enfocament global. Per aquest motiu les Cahiers de la LCD (Lutte Contre la Discriminations) han publicat el primer número “hors serie” de la revista per parlar de drets culturals i lluita contra la discriminació.

Què podem aprendre de la Carta de Cooperació Cultural de Lió?

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de l’ONU estan relacionats amb el treball dels governs locals i regionals en el dia a dia, perquè és en els contextos subnacionals on es fa decisiva la lluita per la sostenibilitat global.

En aquest sentit, la “localització” dels ODS, que fa referència a la manera com els governs locals integren les estratègies de desenvolupament sostenible en les seves polítiques públiques en col·laboració amb tots els agents del territori, representa una oportunitat per a fer explícit el compromís local amb la sostenibilitat,[2] tenint en compte les prioritats, necessitats i recursos de cada comunitat. També és una ocasió per a enfortir la integració transversal de la cultura i l’educació en les polítiques locals,[3] i alhora per a enfortir el vincle entre ciutats a través de l’aprenentatge entre iguals per al desenvolupament sostenible.

Vull ser actriu? Artistes i precarietat laboral

Imaginem-nos una noia que es diu Joana. La Joana acaba de fer setze anys i aquest any acaba l’educació secundària obligatòria. Com que el final de l’etapa s’acosta, sorgeix la gran pregunta: i què farà després? A l’institut ja han començat les xerrades d’orientació. Nota que de mica en mica augmenta la pressió: ha de prendre una decisió que sembla transcendental. Ha d’encarar el seu futur. És filla i néta de farmacèutics i creu que a casa esperen que ella continuï la tradició familiar. Però ja fa temps que, en secret, dóna voltes a una idea. Una bogeria, potser. Encara no s’ha atrevit a comentar-ho amb els seus pares. Com reaccionaran quan els digui que vol ser actriu?

Un fantasma recorre el sector cultural i creatiu

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Benvingudes a la cultura videolúdica

Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie | Departement des études, de la prospective et des statistiques, Ministère de la Culture

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte. Malgrat que els video games es van consolidar a la dècada dels vuitanta encara avui en dia ens preguntem si són cultura; si més no, sabem que formen part de les indústries culturals. Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie es pregunten si els videojocs són la indústria cultural del nou segle, tal com anuncia el títol de la seva publicació: “Jeux vidéo: L’industrie culturelle du XXIe siècle?”