descentralització

ES:descentralización FR:décentralisation EN:decentralisation

Desenvolupament urbà a través de la cultura. Els casos de València i Barcelona.

Joaquim Rius-Ulldemolins | Universitat de València

Des de les ciutats estat italianes i les seves catedrals i palaus de refinada arquitectura fins a les megalòpolis d’Orient Pròxim i els gratacels i museus bandera, les arts han conformat un element d’identitat i atracció per a les urbs i projecten les aspiracions i la manera de viure dels seus habitants.

Segons Rius-Ulldemolins, autor de «Cultura, gobernanza local y desarrollo urbano. Políticas culturales en Barcelona y Valencia en perspectiva comparada» la relació entre ciutat i cultura és una relació històrica, present des de l’època del Renaixement, i va directament lligada al desenvolupament dels museus, teatres i òperes.

Les constants de la cultura local

Enrique Bustamante, Coord. | Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas

3 d’abril de 1979. Per qui no va viure la República, és la primera vegada que s'enfronta a votar lliurement a l’Estat espanyol, sobre quin és el rumb que desitja per al seu municipi, tenint l’oportunitat d’elegir els representants del seu govern local. Enguany es celebren els 40 anys d’aquestes primeres eleccions municipals on es podia escollir, per primer cop després d’una llarga dictadura, totes aquelles polítiques que incideixen més directament als veïns i conciutadans, com per exemple, quines havien de ser les polítiques culturals municipals.

Un museu de capçalera, el mNACTEC

El CoNCA va presentar ahir la seva avaluació sobre el mNACTEC a Terrassa, com aparadigma del museu capçalera, el qual té atorgat una funció de dinamitzador delseu sistema territorial de museus sobre una temàtica concreta com és la ciència i la tècnica, en el seu cas a més, descentralitzat. Així el mNACTEC ens pot il·lustrar quines son les necessitats que tenen aquests equipaments que funcionen com a nexe principal d'una xarxa específica de museus i espais patrimonials d'arreu del país.

Ciència ciutadana en la societat del coneixement: cap a la ciberdemocràcia i més enllà

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

Las Políticas culturales de proximidad en el Paradigma de la ciudad creativa: los centros cívicos en Barcelona

Maria Victoria Sánchez Belando | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 125-152

Resumen: Desde fines de los años`80 las ciudades experimentan un giro “creativista”. El concepto de creatividad, aparece como una fuerza configuradora de las políticas económicas, sociales, culturales y urbanísticas en el contexto del post-fordismo. En Barcelona, el paradigma de la ciudad creativa influyó profundamente al denominado “Modelo Barcelona”. La difusión del paradigma en el contexto europeo y su relación con el giro neoliberal de las ciudades desde los años `80 ha sido extensamente analizada, sin embargo el impacto de esta orientación en las políticas culturales de proximidad, consideradas como el resultado de la interacción entre gobierno local y actores sociales, es un terreno por explorar.

Els governs locals: entre (re)centralització i nova agenda

El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora. La nova llei de bases de régim local (o llei Montoro) n´és una clara expressió, ja que, detalls al marge, situa la prioritat establerrta en la modificació constitucional de l’article 135 de la Constitució com a peça central des de la que controlar limitar l’autonomia local.

¿Es España un estado casi-federal en política cultural?

Joaquín Rius, Mariano Martín ZamoranoRevista d'estudis autonòmics i federals Núm. 19 (2014)

Resum  En les anàlisis de política cultural comparada, des dels anys setanta s’ha destacat l’evolució cap a models descentralitzats administrativament i respectuosos o bé promotors de la pluralitat cultural i identitària. Espanya sovint s’ha caracteritzat com un país profundament descentralitzat, i se n’ha destacat la rica diversitat cultural i lingüística. També s’ha assenyalat el seu caràcter d’Estat singular, a mig camí entre l’Estat centralitzat i el federal, i de vegades se l’ha qualificat de sistema quasifederal. No obstant això, en l’àmbit de les polítiques culturals, és l’Estat espanyol quasifederal? L’article analitzarà com, a pesar del desenvolupament amplament descentralitzat de la gestió de les polítiques culturals, els recents processos jurídics i organitzatius de l’Administració general de l’Estat s’allunyen molt de promoure un Estat federal plurinacional i s’orienten de manera creixent cap a la recentralització i la simetrització.