descentralització

ES:descentralización FR:décentralisation EN:decentralisation

Ministeri de Cultura (i recentralització): Madrid capta el 94% dels fons per als museus


 Rius-Ulldemolins, J., Rubio Arostegui, J. A., Flor, V.
 

L’aparent descentralització de la política cultural a l’estat espanyol es topa amb la realitat dels números: la inversió cultural troba en Madrid la seva principal beneficiària, deixant de banda l’articulació amb altres autonomies i la cobertura de les necessitats culturals de les poblacions localitzades a la perifèria.

Federar les polítiques culturals


Els sistemes federalistes poden suposar una oportunitat renovada per a les polítiques culturals. Aquest tipus de sistema organitzacionals en moltes ocasions suposa una oportunitat per tal de redistribuir d’una manera més equitativa els poders que conformen la creació de polítiques culturals. El federalisme, seguint totes les seves variants, conforma la creació de polítiques culturals emmirallant-se en aspectes com la identitat i la divisió de poders i les diferents maneres de com apropar-se a aquests grans temes a través de la cultura.

Un museu de capçalera, el mNACTEC

El CoNCA va presentar ahir la seva avaluació sobre el mNACTEC a Terrassa, com aparadigma del museu capçalera, el qual té atorgat una funció de dinamitzador delseu sistema territorial de museus sobre una temàtica concreta com és la ciència i la tècnica, en el seu cas a més, descentralitzat. Així el mNACTEC ens pot il·lustrar quines son les necessitats que tenen aquests equipaments que funcionen com a nexe principal d'una xarxa específica de museus i espais patrimonials d'arreu del país.

Ciència ciutadana en la societat del coneixement: cap a la ciberdemocràcia i més enllà

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

Las Políticas culturales de proximidad en el Paradigma de la ciudad creativa: los centros cívicos en Barcelona

Maria Victoria Sánchez Belando | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 125-152

Resumen: Desde fines de los años`80 las ciudades experimentan un giro “creativista”. El concepto de creatividad, aparece como una fuerza configuradora de las políticas económicas, sociales, culturales y urbanísticas en el contexto del post-fordismo. En Barcelona, el paradigma de la ciudad creativa influyó profundamente al denominado “Modelo Barcelona”. La difusión del paradigma en el contexto europeo y su relación con el giro neoliberal de las ciudades desde los años `80 ha sido extensamente analizada, sin embargo el impacto de esta orientación en las políticas culturales de proximidad, consideradas como el resultado de la interacción entre gobierno local y actores sociales, es un terreno por explorar.

¿Es España un estado casi-federal en política cultural?

Joaquín Rius, Mariano Martín ZamoranoRevista d'estudis autonòmics i federals Núm. 19 (2014)

Resum  En les anàlisis de política cultural comparada, des dels anys setanta s’ha destacat l’evolució cap a models descentralitzats administrativament i respectuosos o bé promotors de la pluralitat cultural i identitària. Espanya sovint s’ha caracteritzat com un país profundament descentralitzat, i se n’ha destacat la rica diversitat cultural i lingüística. També s’ha assenyalat el seu caràcter d’Estat singular, a mig camí entre l’Estat centralitzat i el federal, i de vegades se l’ha qualificat de sistema quasifederal. No obstant això, en l’àmbit de les polítiques culturals, és l’Estat espanyol quasifederal? L’article analitzarà com, a pesar del desenvolupament amplament descentralitzat de la gestió de les polítiques culturals, els recents processos jurídics i organitzatius de l’Administració general de l’Estat s’allunyen molt de promoure un Estat federal plurinacional i s’orienten de manera creixent cap a la recentralització i la simetrització.