ciència

Tres eines per a la comunicació de la cultura científica


Sarah R. Davies, Maja Horst | Palgrave Macmillan ; Anne-Marie Bruyas, Michaela Riccio (ed.) | Springer ; Massimiano Bucchi, Brian Trench (ed.) | Routledge

La divulgació científica és un dels aspectes que ha experimentat una transformació més gran davant l'adveniment de la cultura compartida en la societat del coneixement. Tant científics, com periodistes, com els treballadors dels museus i centres de ciència estan reformulant la manera com comuniquen la ciència a d'altres professionals i a la ciutadania mateixa perquè puguin participar activament en la seva generació i difusió. Des de la gestió cultural podem aportar moltes experiències a aquest nou procés de divulgació i mediació científica, i renovar, així mateix, les pràctiques que coneixem a partir d'aquesta interacció amb el món científic i tecnològic. A continuació us presentem tres manuals de tipus teòric i pràctic que val la pena tenir presents.

Música, ciència i tecnologia: la recepta perfecta dels nous festivals

David Hillier | theguardian.co.uk

Música, ciència i tecnologia: la recepta perfecta dels nous festivals. Aquesta és la idea que se n’extreu d’aquest article publicat a l’especial «Festivals 2017» del periòdic britànic The Guardian, que destaca com els festivals estan incrementant l’oferta d’activitats complementàries a la música i com, a l’era de la postveritat, la ciència contraresta els seus efectes i troba cada vegada més adeptes entre els públics de la cultura.

La ciència investiga per què ens encanta l’art

Fa milers d’anys que el cervell humà produeix art, però tot just es comencen a revelar alguns dels misteris sobre la connexió entre l’activitat artística i les emocions que provoca. I és que la neurociència, gràcies a les tècniques més recents d'imatgeria cerebral, pot respondre ja per què podem desxifrar una història i sentir empatia a partir dels moviments dels ballarins en la dansa, o per què preferim experimentar l’art en companyia d’altres persones. 

Mons en col·lisió: com la ciència està redefinint l’art contemporani

Arthur I. Miller | W. W. Norton

Com hem vist amb anterioritat, tenim una llarga trajectòria d’interacció i intercanvi entre ciència i art, que ha estat especialment promoguda amb l’arribada del segle XXI i l’era digital, amb l’explosió de nous labs, centres culturals i programes de residència que conjuguen art i ciència, i un suport creixent per part d'institucions i organitzacions. Des de la perspectiva de l’art, i del seu rol per comunicar, explicar i il·lustrar la ciència, «Colliding Worlds» analitza aquesta nova «avantguarda» que empeny les fronteres del món de art per apropar-se cada vegada més al de la ciència.

La ciència que no apel·la a les emocions no desperta el sentit crític

No és l’evidència el que ens fa canviar de pensament, afirma Tim Requarth en la seva primera contribució a la revista nord-americana sobre política, cultura i tecnologia Slate. Tim Requarth és neurocientífic i professor d’escriptura científica a la Universitat de Colúmbia. Ha dirigit una xarxa de workshops per a escriptors i científics durant deu anys. La divulgació de la ciència és, doncs, el centre de la seva activitat professional i docent.

L’autor qüestiona l’eficàcia de la major part de la comunicació científica: la descripció de fets o l’explicació de proves científiques no comporten, per si soles, canvis en la forma de pensar o en els valors dels destinataris.

Ciència i humanitats conversen sobre noves maneres d’abordar la realitat

Adam Bly (ed.) | Biblioteca Buridán

Diu Adam Bly, fundador de la revista de ciència «Seed Magazine», que en algun moment de la nostra vida tots hem sigut científics. Quan érem petits i ens preguntàvem per què era blau el mar, i en recollíem mostres dins d’una galleda per comprovar si l’aigua canviava de color. O quan observàvem de prop alguns insectes per esbrinar com s’ho feien per volar i com plegaven les ales. Tots hem fet experiments per mirar d’establir connexions que ens permetessin entendre l’entorn on vivim i satisfer la nostra natural curiositat.

Per això, davant l’adveniment de la revolució de la ciència ciutadana, hem de poder participar activament en la generació i divulgació del coneixement científic. Perquè ja pensem en clau científica temes com la salut i el medi ambient, i també ho podem fer amb aspectes que es revelen fonamentals com la construcció de la ciutat o la naturalesa de la veritat, per exemple.

Un capítol a part en el diàleg entre art i ciència: la matèria fosca

Arturo Rodríguez Morató i Álvaro Santana Acuña (ed.) | Gedisa

Sovint, en les aproximacions entre art i ciència, s’adjudiquen unes determinades característiques a cada camp que no permeten un diàleg en igualtat de condicions. Ni la imaginació i la intuïció són patrimoni exclusiu de la pràctica artística, ni el rigor experimental i les certeses ho són de la pràctica científica. Són, precisament, les incerteses, els enfrontaments amb els límits del llenguatge, els nexes que vinculen aquestes formes de coneixement en un mateix nivell, sense jerarquies.

Ciència ciutadana en la societat del coneixement: cap a la ciberdemocràcia i més enllà

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

Echosciences: com dinamitzar una xarxa territorial de cultura científica

Echosciences | CCSTI La Casemate

Una de les missions fonamentals dels centres de cultura científica, tècnica i industrial francesos (els CCSTI, dels quals ja us vam parlar en aquesta entrada) és la dinamització del territori amb el desenvolupament d’activitats d’aquests àmbits. Creada en 2012 a iniciativa del CCSTI La Casemate de Grenoble i seguint aquest ojectiu, Echosciences es va convertir en la primera xarxa social territorial d'aficionats i d'actors de les ciències i la tecnologia, una plataforma col·laborativa que ofereix als seus membres eines per a incentivar l’intercanvi d'experiències.

Un androide ens interpel·la per repensar la condició humana

Ja que tenim aquí l’estrena de la pel·lícula «Blade Runner 2049», us presentem una imatge controvertida: el retrat d’un androide finalista en el concurs internacional de fotografia Taylor Wessing Photographic Portrait Prize organitzat per la National Portrait Gallery de Londres.

Es tracta de la famosa Erica, l’androide construïda pel guru de la robòtica Hiroshi Ishiguro (Universitat d’Osaka), que té una extraordinària aparença humana. L’artista finesa Maija Tammi va presentar el seu retrat, anomenat ‘One of Them Is a Human #1’, al concurs, encara que les bases estableixen que les fotografies han de ser fetes a partir d’un model viu. Amb tot, els responsables han decidit no fer fora de la competició aquesta obra, i han afirmat que consideraran si cal canviar les regles en un futur pròxim.