art

Tuit de la setmana

@JorgeMelguizo

Destruccions i negocis del Patrimoni Cultural. Usos i abusos

Les primeres notícies vinculades a la destrucció d’elements patrimonials a Mosul o Nim-rud van generar un fort impacte mediàtic. Aquesta repercussió feia presagiar que les accions continuarien en les següents setmanes i mesos. Malauradament, les sospites es van fent realitat amb la destrucció de l’antiga ciutat de Hatra, a l’Irak o de Dur Sharrukin, capital de la civilització assíria durant el regnat de Sargon II (722-705 aC).

Aquest context traça diverses lectures. Per una banda ens transporta als diferents usos que es fan del Patrimoni Cultural. Estat Islàmic ha trobat un filó en aquest àmbit per disposar de publicitat gratuita a nivell internacional. Es fa un ús del patrimoni amb objectius polítics o ideológics. Res de nou. La bibliografia generada sobre aquesta tipologia d’usos és immensa. La recerca ens aporta continuament noves dades en aquest sentit, tant de conflictes ja passats, com dels avui actius desplegats per tot el món, amb casos vinculats a la destrucció i salvaguarda del patrimoni.

Las políticas de lo público en el arte

Jorge Luis Marzo  | Periférica, revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm 15 ( 2014)

En este artículo Jorge Luis Marzo, historiador, sociólogo y comisario de exposiciones, analiza cómo el valor otorgado a «lo público» en el ámbito del arte esconde, en gran medida, otros factores fundamentales que no tienen por qué corresponderse. En primer lugar, mediante «lo público» se consigue la legitimación de los gestores de lo público, que se erigen en garantes del patrimonio. En segundo lugar, el artista se ve condicionado por esa conceptualización. En tercer y último lugar, «lo público» también influye, en consecuencia, en la propia obra de arte. 

Redes sociales basadas en imágenes como herramienta de comunicación museística.

Georgina Victoria Marcelino Mercedes, Marián de la Morena Taboada | adComunica, número 8 (2014)

Resumen | Los museos y centros de arte alrededor del mundo, especialmente los catalogados como de arte Moderno y Contemporáneo, siguen el ejemplo de grandes marcas, empresas e instituciones y experimentan las ventajas de integrar a su plan de comunicación redes sociales basadas en imágenes como Pinterest e Instagram, que son las redes de esta tipología que mayor crecimiento de usuarios han experimentado en los últimos años.

Una vez exploramos teóricamente qué son y cómo funcionan las redes sociales Pinterest e Instagram, y como están siendo  aprovechadas por marcas e instituciones culturales, nos adentramos a descubrir qué nivel de  participación tienen los museos españoles en las mismas.

El murmullo de la multitud artística: arte global, política y posfordismo

Pascal Gielen | Research Centre for Arts in Society | Brumaria

Obra que defensa la hipòtesi que l’escena artística global actual és una entitat de producció perfecta per a l’explotació econòmica. L’autor, Pascal Gielen, considera que la indústria cultural capitalitza l’ètica i la idiosincràsia pròpies del món de l’art, que s’ha convertit en un model estandarditzat de producció. Els governs abracen també aquest model i l’apliquen a l’economia de mercat neoliberal que domina a escala global.

Sis propostes i un pressentiment

Montse Badia | Bonart

El repte és gran: propostes per millorar el context de les arts a Catalunya. La temptació de caure en diagnòstics descoratjadors hi és. Però la directriu és clara: serem proactius. Així que quin és el context? Què i qui configuren el teixit artístic? Òbviament no són només les institucions, grans i petites, sinó que proliferen les iniciatives independents –precàries també– que sorgeixen de la necessitat de fer coses, de creure en allò que es fa i que sovint s’identifica amb les dinàmiques del DIY (do it yourself). La fragilitat té també una cara positiva, que és l’agilitat i la capacitat de reacció i adaptació.

Un nouveau référentiel pour la culture? : pour une économie coopérative de la diversité culturelle

Philippe Henry | Éditions de l’Attribut

Llibre que analitza les transformacions que ha experimentat l’essència i el paper de l’art en la societat durant les últimes dècades, tant pel que fa tant a les pràctiques culturals de la ciutadania com als nous marcs artístics professionals i a les polítiques públiques. Philippe Henry centra la seva atenció en les tensions potencials sorgides de la diversitat d’identitats i dels nous patrons culturals dins la nostra societat. L’autor també analitza les noves economies creatives i culturals que apareixen al centre d’un nou model de desenvolupament.

La perplejidad del teatro contemporáneo. Giulio Cesare de Castellucci

el balcón de la espera

En el cine dos escenas representan para mí toda la fuerza de la perplejidad que provoca la creación contemporánea. La primera la encontramos en la comedia de Woddy Allen Small Time Crooks (Granujas de medio pelo) cuando Ray Winkler, aquel entrañable buscavidas, acompaña a su mujer y al fraudulento marchante de arte interpretado por Hugh Grant  a ver una obra de creación contemporánea por tal de mejorar su educación y entrar en los círculos de la alta cultura. Ray no puede más que dormirse ante el imposible espectáculo.  La otra escena la encontramos en la para mi discutible La Grande Bellezza cuando una artista semidesnuda no duda en chocar contra un muro en un intento, una vez más fraudulento, de exponer su teoría del arte a partir del concepto de vibraciones.

Las nuevas fábricas de la cultura: lugares de la creación y la producción cultural en España

Jesús Carrillo | Medialab-Prado

L’autor fa una anàlisi crítica de les fàbriques de la cultura com a model d’institució cultural que ha potenciat l’Estat espanyol en el marc d’un model productiu/participatiu neoliberal impulsat per la Unió Europea i que, segons l’autor, ha impregnat les estratègies culturals d’alguns països com Espanya. Carrillo evidencia la complexitat política de l’art contemporani, observat des d’unes institucions condicionades pel debat sobre la seva titularitat, la seva gestió i les seves funcions i tot això inscrit en un panorama on la cultura juga un paper determinant en el desenvolupament econòmic.

Fàbriques i creadors

Montse Badia | Bonart. Núm. 160 agosto-setembre 2013

La necessitat dels artistes d’utilitzar uns espais apropiats a les seves necessitats individuals i a la seva pràctica professional ha existit sempre. La desmaterialització de l’art, des de les pràctiques conceptuals dels 60, va alliberar els artistes d’una implicació personal en el procés d’elaboració dels objectes artístics, i el concepte de taller, tradicionalment considerat com el lloc d’aprenentatge dels aspectes més artesanals del treball artístic o l’espai on l’artista experimenta en solitari la gènesi de la creació, va canviar per esdevenir un laboratori d’idees en el qual el creador conceptualitza però no necessàriament formalitza o objectualiza els seus projectes.