apoderament

Tres eines per a la comunicació de la cultura científica


Sarah R. Davies, Maja Horst | Palgrave Macmillan ; Anne-Marie Bruyas, Michaela Riccio (ed.) | Springer ; Massimiano Bucchi, Brian Trench (ed.) | Routledge

La divulgació científica és un dels aspectes que ha experimentat una transformació més gran davant l'adveniment de la cultura compartida en la societat del coneixement. Tant científics, com periodistes, com els treballadors dels museus i centres de ciència estan reformulant la manera com comuniquen la ciència a d'altres professionals i a la ciutadania mateixa perquè puguin participar activament en la seva generació i difusió. Des de la gestió cultural podem aportar moltes experiències a aquest nou procés de divulgació i mediació científica, i renovar, així mateix, les pràctiques que coneixem a partir d'aquesta interacció amb el món científic i tecnològic. A continuació us presentem tres manuals de tipus teòric i pràctic que val la pena tenir presents.

Cap a una democràcia cultural: transformar les polítiques

King’s College London

Cal un canvi de direcció en la política cultural per fer un ús més just dels fons públics i construir una cultura compartida que sigui significativa i valuosa per tothom i que fomenti les aptituds creatives de la societat.

Aquesta és la idea que se’n desprèn d’un nou informe realitzat pel King’s College de Londres, en col·laboració amb la campanya «Get Creative» de la BBC, que respon a un estudi anterior que estimava en només un 8% de la població (blancs, acomodats i amb formació superior) els usuaris habituals d’organitzacions finançades per l’Arts Council.

Iniciatives d’emprenedoria social i transformadora en l’economia de l’experiència

Britta Timm Knudsen, Dorthe Refslund Christensen, Per Blenker (eds.) | Routledge

Llibre interessant que analitza l’impacte de l’emprenedoria des d’un punt de vista més social i cultural que econòmic. Els autors, acadèmics europeus coordinats per un grup d’investigadors de la universitat danesa d’Aarhus, entenen l’emprenedoria com un fenomen que va més enllà del profit econòmic i que s’estén cap a la recerca del potencial individual i l’apoderament ciutadà. L’objectiu del llibre és investigar estratègies i pràctiques transformadores que generin oportunitats i valor social. S’hi explora un ampli ventall d’iniciatives ciutadanes individuals, col·lectives i cooperatives que sota el paraigües de l’emprenedoria, la participació, la innovació i l’activisme, busquen que els ciutadans assoleixin tot el seu potencial. Les anàlisis es realitzen més des del punt de vista de ciutadans apoderats que des de la perspectiva de productors i consumidors.

El valor educatiu dels museus en la societat actual

Network of European Museum Organisations (NEMO)

Document que recull les aportacions a la última conferència anual de la xarxa de museus NEMO. Les ponències conviden a revisar el concepte de valor educatiu dels museus i remarquen el gran potencial i el paper crucial de les institucions museístiques com a entorns d’aprenentatge per formar ciutadans més responsables i contribuir a una societat més inclusiva i informada.

Comunicació i cultura en l’era digital

Ramón Zallo | Gedisa

Evitant caure en el determinisme econòmic i tecnològic, el present llibre aprofundeix en l’anàlisi de la producció cultural i la seva regulació en un context de crisi política i econòmica, així com en les fortes transformacions tecnològiques de les societats contemporànies. Aquesta noció de conflicte que es genera, permet a l’autor reconèixer les contradiccions en el procés d’organització social, així com la dualitat del propi sistema comunicatiu.

Nova política, vella cultura? Algunes propostes per obrir el debat cultural

L'agenda política i mediàtica marca molts dels debats, també en cultura. El preu a pagar és la focalització del debat en uns pocs titulars i la pèrdua de complexitat i textures. D'això va aquest article breu: d'apuntar elements per a altres (possibles) debats de fons a l'entorn de la cultura. Pensar la cultura com a activitat i recursos compartits, pensar en els equipaments culturals com a mediadors de projectes ciutadans, pensar en la ciutadania com a usuària activa i culta dels serveis culturals o demanar del mecenatge alguna cosa més que la simple captació de recursos econòmics.

Cultura i gestió comunitària. públic significa “de la comunitat”, no “del govern”

Helena Ojeda ; Xavier Urbano | espaifàbrica.cat

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.

A això, cal sumar-hi l’herència i l’exemple desobedient del moviment de les okupacions i dels projectes que fa temps que tenen arrels a la ciutat, com el Coop57 o alguns espais històricament gestionats pels mateixos veïns.

De okupas y pro-comunes: autogestión cultural y participación ciudadana

Fernando Rueda | Blog El País. Alternativas | 29 de julio de 2015

Cada cierto tiempo nos amanecemos con noticias sobre ocupaciones y desalojos de espacios de autogestión ciudadana. La más reciente ha sido la del desalojo del local de Patio Maravillas

En España y en muchos países europeos, en los que Alemania con Berlin a la cabeza, ha sido precursora, existen cientos de iniciativas que generan nuevos modelos de gestión en lo económico y en lo social, basados en la cooperación horizontal. Las noticias de ocupación y desalojo suelen ser portada en los medios. Las informaciones sobre sus otros impactos quedan generalmente escondidos en la comunicación pública.

Muchas de estas iniciativas son vistas con desprecio y con temor por los sectores más conservadores -y no tan conservadores- de la sociedad, cargados sin duda de razón en lo que a usurpación de una propiedad privada se refiere. No tanto en los adjetivos proferidos hacia sus promotores, generalmente tachados  de radicales, perroflautas, violentos o adjetivos similares.

El programa cultural de Barcelona en Comú, una oportunitat pel teixit associatiu

Oriol Cendra Planas, tècnic de cultura; Fotografia: 125 aniversari de la comparsa dels Nans nous, Berga, 2015

L'article ha estat publicat a Tornaveu. Associacionisme i cultura. En aquesta versió hi afegeixo unes Notes finals en què incorporo dos comentaris crítics rebuts rebuts arrel de la seva publicació i que considero interessants per ampliar el focus de debat.

En aquest article defenso que el programa en matèria de cultura de BCN en Comú hauria de generar bones expectatives a la cultura associativa i popular de la capital de Catalunya: desplegar i articular el potencial de les Comissions de carrer de les festes majors o bonificar el model ateneístic de gestió dels equipaments de proximitat són dues línies de treball plenament concordants amb aquest programa.

#Joconfesso: Reflexions disperses d'una gestora (cultural) qualsevol

L'estraperlista

Ja fa uns mesos que, per circumstàncies o perquè hi ha alguna cosa ‘calent’ a l’ambient preelectoral, he anat assistint a un munt d’actes i trobades relacionades amb polítiques culturals i els nous canvis de paradigma, canvis que, inevitablement, ens estan avocant a una nova realitat cultural de la qual anem aprenent sobre la marxa a base de bufetades la majoria de les vegades, perquè ens agafa reaccionant i no ‘accionant’. Algunes de les trobades m’han fet realment qüestionar-me un munt de coses que fins llavors no m’havia parat a pensar i la solució als enigmes de les quals encara no en tinc resposta. Iniciatives com el ‘Debat Interacció, Els reptes de les polítiques culturals locals’ organitzat el passat mes de desembre pel CERC -Diputació de Barcelona, al qual va assistir un gran nombre de professionals disposats a experimentar amb els llenguatges, i on se’ls va proposar apropar-los, mitjançant l’intercanvi proactiu d’opinions, a plantejaments i realitats i projectes ja existents, projectes que res tenen a veure amb les clàssiques fórmules de la gestió cultural típica de manual d’administració pública, és a dir, ciutadans/espectadors, sinó amb ciutadania activa fent-se lloc en el seu territori, que proposa i exigeix espai actiu i veu i vot per crear i fer cultura, per exemple.