accés a la cultura

Cultura a la fresca

A l’estiu la cultura surt a les places, jardins, platges i fins i tot piscines de tot Catalunya. Alguns exemples són:

Cinema a la fresca al mNACTEC de Terrassa o als jardins de la Casa Rull de Reus; gaudir de l’òpera del Liceu a més de 100 indrets; arrebossar-se els peus a la platja de Palamós o bé estar en remull a un piscina mentres es segueix la trama d’una pel·lícula.

Això és només un tastet de les innumerables propostes programades per tot el territori, i fa evident que des de ja fa uns anys han anat sorgint tota un seguit d’iniciatives que tenen com a denominador comú l’espai públic.


El pleonasme de la cultura digital

Cultura, quina paraula més complicada. A Interacció sovint ens preguntem què vol dir. Pensem sovint que la cultura són els museus, la música clàssica, l’òpera i els clàssics de la literatura universal. Però si ens la mirem en contrast amb el mot “natura”, la cultura és quelcom força més ampli: és tot allò que sense l’ésser humà no existiria. Des d’aquesta perspectiva un tomàquet és cultura: ha sorgit de la selecció genètica que a través de les llavors hem anat fent de generació en generació. La tecnologia també és cultura. Tot i això, actualment la tendència en les polítiques culturals en el si del paradigma de les indústries creatives és agermanar el progrés tecnològic amb la innovació en cultura, com si fossin dues realitats separades. Per seguir caminant en aquesta direcció, el Department for Digital, Culture, Media & Sport del Regne Unit va presentar al mes de març “Culture is Digital”. Us en fem cinc cèntims.

Globalitzar les Polítiques Culturals

Victoria Durrer [ed.] | Toby Miller [ed.] | Dave O'Brien [ed.] | Routledge

Les polítiques culturals, connecten amb altres disciplines com les ciències polítiques, l’economia cultural, la sociologia o la gestió artística. Són les polítiques que han de jugar un important paper en l’acció cultural territorial municipal, però també, encara que sovint de manera menys visible, tenen un fort impacte a escala global. De fet, aquestes polítiques són les que influeixen en les dinàmiques econòmiques, polítiques i socioculturals d’un territori, i en conseqüència, també ho fan a escala mundial.

Hi ha cultura sense mediació?

Fanny Serain, François Vaysse, Patrice Chazottes, Elisabeth Caillet (dir.) | L’Harmattan

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre “À l’approche du Musée: La Médiation culturelle” posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat “La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?”.

1

Qui és aquesta gent que visita museus a Catalunya

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital. Però, com són aquestes persones que decideixen dedicar el seu temps a vagar per un espai expositiu o un monument? Per respondre aquesta pregunta l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC) va presentar el passat mes de juny els resultats relatius als museus i centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017).

L’estat de la cultura o què passa quan no fas cas del metge

Un cop l’any toca. Buscar el número a l’agenda del mòbil, trucar, empassar-se la melodia d’espera (Vivaldi, potser alguna peça de jazz) i demanar hora per una revisió mèdica rutinària. Amb els cotxes, el mateix: la normativa imposa que anualment han de passar la inspecció tècnica per poder circular. I moltes altres coses: el canvi d’armari, la festa d’aniversari, el dinar de Nadal; són cites anuals difícilment eludibles. L’Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas presenta el cinquè “Informe sobre el estado de la Cultura en España” (ICE), tal com havien fet el 2017, el 2016, el 2014 i el 2011. L’objectiu: radiografiar l’estat de la cultura deu anys després de l’inici de la crisi.

Pet Shop Voice: animalades musicals

Hi havia una vegada una banda d’animals. Eren un quartet i venien de Bremen. El seu primer hit, “Fuera los bellakos” els va catapultar a la fama. Els crítics musicals no se’n sabien avenir: la mescla eclèctica de quiquiriquics, brams, miols i lladrucs amb bases electròniques de ritmes caribenys era, certament, un novetat musical. Els programadors del Sónar, sempre atents a les tendències musicals més experimentals, els van entronitzar com a caps de cartell del festival. Les protestes dels animalistes van ser immediates.

Els cinc peus del gat (de la cultura)

Tres objectius: relacions socials, relacions econòmiques i relacions internacionals. Aquests són els pilars de la “Nova Agenda europea per a la cultura” que es va presentar el 22 de maig de 2018 a Brusel·les. El nou pla de la Comissió Europea en matèria cultural renova l’agenda de 2007 i és un pas més per reforçar el potencial transformador de la cultura per oferir una visió més atractiva d’Europa.

Abecedari de la participació cultural a Catalunya

Antonio Ariño i Ramón Llopis Goig | CoNCA


Com accedim els catalans a la cultura? Aquesta és la gran pregunta que ha impulsat el nou informe del CoNCA, “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”. Una de les missions del consell és justament encarregar estudis per radiografiar la situació de la cultura a Catalunya, tal com recordava a la presentació el president de l’organisme, Carles Duarte. I és que per tal d’establir polítiques culturals efectives és imprescindible fer una diagnosi acurada del context. L’informe el va presentar un dels autors, el sociòleg Antonio Ariño, el passat 17 de maig a l’Auditori del MACBA.