Sociologia de la cultura

Les fogueres del món contemporani

Deia la filòsofa i assagista María Zambrano (1904-1991) que l’art sembla ser l’afany per desxifrar o perseguir la petjada deixada per una forma perduda d’existència.[1] Duu implícita la idea de viatge cap als nostres orígens, al despertar de l’espurna que ens va fer humans. Amaga la memòria de les coves, dels palaus i dels gratacels, l’aroma dels viatges llunyans i les grans descobertes, tots els instants compartits i de soledat i, per damunt de tot, l’ànsia de sobreviure i el desig de transcendència.

No tinc temps!

Quantes vegades ho hem sentit dir? I és cert, sempre ens manca temps sobretot per fer allò que més ens agrada, per gaudir amb els que estimem, llegir, anar a un concert, al teatre, al cinema o visitar aquella exposició que acaba aviat. La clau la podem trobar en la gestió que en fem, però ens caldrà anar a alhora. Sincronitzem els nostres rellotges!

Periples de sofà

Ja hi tornem a ser!

Si, ja ens trobem a mitjans de setembre i per alguns les vacances segurament ja queden lluny, però si més no, ens queda revisar els milers de fotografies i vídeos acumulats per recordar aquest viatge o aquella escapada que hem tingut la sort de fer aquest estiu. Un viatge que ens ha portat a sortir de casa, a moure’ns, descansar i desconnectar. El mateix viatge que ens ha ensenyat a viure en nous entorns i descobrir paratges desconeguts. De fet, l’important no és tan la descoberta mateixa, sinó la curiositat, ja que "l'impuls de viatjar és un dels símptomes esperançadors de la vida" Agnes Repplier

Vibrar amb l’educació musical

Que la música és un llenguatge universal, s’ha sentit dir sempre. Però és certa aquesta cita mantrica? Hi ha proves asseguren que sigui quin sigui el nostre bagatge cultural interpretem la música pràcticament de la mateixa manera. Són milers d’anys d’evolució musical, que en paral·lel a les llengües, ajudant-se de la dopamina que allibera tal i com ho fa el sexe o el menjar, ha esdevningut un llenguatge inherent a l’ésser humà.

Educar per la pantalla (I) Formació en cultura audiovisual per a la construcció d’una ciutadania crítica

Les imatges en moviment i les pantalles formen part del nostre paisatge quotidià. De fet, ja fa més d’un segle que les pantalles ens expliquen històries al cinema, per després obrir-nos una finestra al món des de casa i finalment dur-les a la butxaca per connectar-nos amb la resta de la humanitat. Pantalles, arreu i a tothora, des que sona el despertador fins que ens guanya la son.

L'art d'aprendre (II)

MÉS ENLLÀ DE L’ESCOLA

La imaginació requereix veure-hi més enllà del barret que ens dibuixa el Petit príncep, és poder veure l’elefant dins la serp, o fins i tot la possibilitat de forma-ne part. L'acte creatiu és aquell que fa realitat idees noves i imaginatives. I és que la creativitat ve donada per la capacitat d’analitzar i percebre el món de noves maneres amb la finalitat d’establir connexions entre idees aparentment no relacionades que ens evoquen a  generar noves solucions.


 

Qui educa a qui? Desaprendre per educar

Eulàlia Bosch | Eumo editorial

La pregunta és àmplia. Es qüestiona el mateix sentit d’educar i tots els camins possibles. Quin és l’objectiu, quines les fonts i quin el motor? I més concretament, quin pot ser l’entorn més idoni i quines les experiències culturals que ens eduquen al llarg de la vida?

Una caixa d'eines. Les arts en el context social

1 f. [LC] [EI] Instrument manual, com el martell, la serra, la llima, el càvec, la pala, etc., usat per a facilitar operacions mecàniques. Eines de fuster, de manyà.

2 f. [EI] Peça que en una màquina actua directament sobre el material que es vol modificar.

Un martell és una eina. Serveix, per exemple, per clavar un clau a la paret. Més enllà de ser útil per fer bricolatge, un martell no té més funcions, encara que potser els més agosarats potser s’atreviran a usar-lo per obrir nous, amb el perill d’esmicolar la closca i el fruit. Podem dir el mateix del ribot i de les tisores: són eines del fuster o del sastre. En el món digital tenim una altra mena d’eines, com els programaris d’edició d’imatges o les aplicacions web per canviar els formats dels arxius. Però podem posar l’art al mateix nivell? L’art pot ser una eina en contextos socials? O l’art ja és pròpiament social? Fer-se aquestes preguntes implica parlar de mediació artística. Aquest era el tema de la jornada que es va celebrar el dijous 19 de juliol a l’Arts Santa Mònica. El títol: “Les arts en el context social”.

No és or tot allò que lluu

Peter Campbell, Dave O’Brien, Mark Taylor | Sociology (2018) 1-21

Ha arribat per quedar-se. Una nova etiqueta ha monopolitzar el món de la cultura: les indústries culturals i creatives (CCIs, sigles en anglès). El sector cultural ha aconseguit cert protagonisme traduint el seu discurs al llenguatge de la lògica econòmica, és a dir, de la lògica del mercat. Ara bé, quan fem referència a aquesta mena d’indústries, de què estem parlant? De quines empreses? Però més concretament, de quins treballadors estem parlant? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor publiquen “Cultural Engagement and the Economic Performance of the Cultural and Creative Industries” fent èmfasi en les ocupacions del sector.

Tuist de la setmana


 

Fa fredor de veure el desconeixement que hi ha en el món de la cultura del món digital. I els que treballem amb el futur -els joves- ja no sabem com crear més ponts entre el present digital del joves i el de la cultura. Hi ha un abisme @carlesora