Polítiques culturals

La mediació cultural o la "màgia de la traducció". Parlem de canvi climàtic, migracions i salut

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia. La mediació fa possible la màgia de la traducció entre cultures,[1]entre llengües, mirades i maneres d’entendre el món. 

Avui dia sabem que la mediació cultural existeix en tots els espais on es transmet coneixement, i les experiències educatives es viuen a l’escola i als museus, però també als carrers i places, a casa, a l’autobús, a les biblioteques, als centres cívics, als hospitals... Ja sigui en els entorns tradicionals de l’educació i la cultura o en d’altres menys habituals, les estratègies locals de mediació cultural s’orienten a adreçar aspectes com la immigració, el canvi climàtic, les desigualtats i la salut, i esdevenen imprescindibles a l’hora de planificar accions per al benestar a llarg termini de les persones.

L’educació en liquidació?

Zygmunt Bauman |  Paidós

Que res és per sempre ja ho sabíem. Però vivim cada vegada més accelerats, a la recerca de noves experiències. Ens envolta tal apologia de la novetat que provoca que allò conegut ens avorreixi fàcilment, evocant-nos a la recerca permanent de nous estímuls. D’aquesta manera  resulta més atractiu que mai l’aprenentatge de novetats, sobretot a través de les tecnologies digitals i noves metodologies. Però per contra, resulta més complex arribar a aprofundir en l’aprenentatge perquè aquest sigui fructífer per generar noves idees i accions més enllà de la immediatesa.

Cartes que són lliçons de vida (I)

Chimamanda Ngozi i el manifest per una educació feminista

Chimamanda Ngozi Adichie | Gallimard

Al vespre, quan arribem a casa, obrim la bústia amb un gest mecànic per recollir les factures i la propaganda, que gairebé sempre acaba a les escombraries. Ja no solem rebre cartes d’amics i familiars, ni tan sols postals dels que ens volen fer enveja amb imatges idíl·liques de les seves vacances. Amb tot, que el paper no estigui de moda no vol dir que el gènere epistolar, tan corrent durant l’època romana o victoriana, vagi a la baixa. A Interacció 18 volem fer-vos arribar alguns exemples d’un dels gèneres literaris més lliures i que millor descriu els canvis socials: cartes que són lliçons de vida.

L’educació en la intersecció de la tecnologia, la cultura i la creativitat (I)

Transformant pràctiques informals d’educació artística amb la tecnologia

La revolució tecnològica dels nostres temps és imparable, és un fet. Dia rere dia introduïm algun canvi en les nostres vides relacionat amb els usos de les TIC, en les esferes personal, professional i social. I en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació. Però, són tots els canvis innovadors? José Manuel Pérez Tornero i Santiago Tejedor afirmen a “Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología” que innovar significa aportar solucions positives, ja sigui introduint recursos d’última generació com rescatant valors i pràctiques del passat encara vàlides. En tot cas, entre el determinisme tecnològic i la utopia analògica hi ha molts mons per recórrer. I atès que la tecnologia és un llenguatge i un conjunt d’instruments en ple desenvolupament, l’art, que naturalment busca mitjans a través dels quals expandir-se, esprem aquestes noves possibilitats d’expressió.

Interseccions entre pedagogia i art. La (necessària) figura de l’arteducador

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

Les fogueres del món contemporani

Deia la filòsofa i assagista María Zambrano (1904-1991) que l’art sembla ser l’afany per desxifrar o perseguir la petjada deixada per una forma perduda d’existència.[1] Duu implícita la idea de viatge cap als nostres orígens, al despertar de l’espurna que ens va fer humans. Amaga la memòria de les coves, dels palaus i dels gratacels, l’aroma dels viatges llunyans i les grans descobertes, tots els instants compartits i de soledat i, per damunt de tot, l’ànsia de sobreviure i el desig de transcendència.

Educar per la pantalla (II). Formació en cultura audiovisual per a la construcció d’una ciutadania crítica

La bretxa digital, com ja sabem, fa referència a la fractura entre les persones que tenen accés a les TIC i les que no en poden fer ús en la seva vida quotidiana. Sens dubte aquesta bretxa també fa referència al desconeixement de les TIC en el món de la cultura, en contrast amb el maneig de les eines digitals per part dels joves. Amb tot, el fet d’haver adquirit la capacitat d’utilitzar tot tipus d’instruments tecnològics no assegura que els joves (ni els adults!)[1] sàpiguen com descodificar el bombardeig d’imatges que reben cada dia, ni tampoc que hagin desenvolupat una mirada crítica respecte als ímputs audiovisuals que configuren el seu univers simbòlic. És per això que cal reforçar l’accés a la cultura mitjançant l’educació audiovisual, tenint en compte tot el potencial de les TIC.

Passos cap a l’equitat en cultura i educació

La diversitat és un factor que condiciona diàriament les nostres vides. La contemporaneïtat és canviant i mestissa; totes les persones som diferents i provenim dels orígens més variats. Aquesta diferència intrínseca a la condició humana enriqueix la societat quan la interacció i l’intercanvi de cultures es fa sota condicions d’igualtat; sabem, però, que la realitat és una altra i que les desigualtats són presents en molts àmbits. Què en sabem, de les desigualtats en cultura i educació? Quin és l’estat de la qüestió pel que fa a les polítiques públiques? Quines propostes es plantegen des d’alguns sectors?

El valor de les biblioteques i la memòria no escrita d'una generació

En els darrers anys, amb l’adveniment de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, el rol de les biblioteques ha passat a ser llargament qüestionat. Els canvis en l’accés al coneixement i les noves pràctiques de lectura fruit de la digitalització de continguts han fet que les biblioteques emprenguin un procés de transformació per encarar els actuals reptes de la societat.[1]

Les biblioteques, com a centres culturals i educatius de proximitat, segueixen sent punts de trobada comunitaris que desenvolupen una important tasca per a la construcció del llegat individual i col·lectiu de les persones i per a la cohesió social, però a més a més han obert la porta a l’experimentació amb metodologies innovadores i creatives incorporant elements de les fàbriques de creació i els makerspaces, i algunes fins i tot s’han convertit en hubs culturals especialitzats en art contemporani a través de projectes de residències d’artistes, a més de multiplicar el seu abast en petites comunitats rurals millorant els programes de mobilitat destinats a satisfer les seves necessitats.

 

Cultura i educació, una estranya parella?

El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.