Equipaments culturals

Instituciones de lo común

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.

Ateneu Candela: confiança, autonomia i cultura del fer

L'Ateneu Candela és un centre social de Terrassa (Barcelona) amb més de 10 anys de vida, un espai obert a la ciutat i a la seva gent, un punt de trobada d'iniciatives ciutadanes, d'activitat i de producció cultural i comunitària. 

Som un lloc a la ciutat per a la conquesta de nous drets socials. Un centre social de codi obert, node d'una àmplia xarxa de persones i centres socials. Defensem les nostres vides. Apostem per la defensa de les qüestions comunes.

Equipaments: per què, per a qui, com?

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Espais recobrats, nous usos del patrimoni industrial català

Ferran Pont, Teresa Llordés  | Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

Aquest llibre, produït pel mNACTEC, va comptar amb el suport del Setè Programa Marc de la Unió Europea en el marc del projecte CreativeCH, i, de la mà dels seus autors, l’arquitecte Ferran Pont i la fotògrafa Teresa Llordés contextualitza i sistematitza els nous usos que se li ha donat al patrimoni industrial arreu del territori català.

El programa de fàbriques de creació de Barcelona

Llucià Homs | Revista de Catalunya, Núm. 284, 2013 , p. 82-90

En aquest article, Llucià Homs, director de Promoció de Sectors Culturals a l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), parla del programa Fàbriques de Creació de Barcelona com a proposta d'un model de ciutat. Aquí teniu un extracte:

«Cal analitzar els retorns socials i econòmics d'aquesta inversió cultural. És imprescindible per poder quantificar la rendabilitat de la inversió en termes economicistes, al mateix temps que socials, dels retorns en l'àmbit de ciutat i de retorn dels diferents programes i projectes culturals. S'hauran d'anar observant els resultats dels indicadors que hem aplicat internament, tant al conjunt de les fàbriques com a cadascuna d'aquestes en particular, per poder prendre les decisions adequades.»

Las nuevas fábricas de la cultura: lugares de la creación y la producción cultural en España

Jesús Carrillo | Medialab-Prado

L’autor fa una anàlisi crítica de les fàbriques de la cultura com a model d’institució cultural que ha potenciat l’Estat espanyol en el marc d’un model productiu/participatiu neoliberal impulsat per la Unió Europea i que, segons l’autor, ha impregnat les estratègies culturals d’alguns països com Espanya. Carrillo evidencia la complexitat política de l’art contemporani, observat des d’unes institucions condicionades pel debat sobre la seva titularitat, la seva gestió i les seves funcions i tot això inscrit en un panorama on la cultura juga un paper determinant en el desenvolupament econòmic.

Estudio fábricas de creación

Observatorio Vasco de la Cultura

Las fábricas de creación se han convertido en uno de los principales laboratorios creativos de las ciudades, que las ponen en marcha como parte importante de su política de innovación e investigación artística, por un lado, y de producción cultural, por el otro. Así mismo, las fábricas  también son parte importante de las políticas dirigidas a los nuevos o jóvenes creadores que  encuentran en estos espacios la posibilidad de dar sus primeros pasos hacia la profesionalización.

Fàbriques i creadors

Montse Badia | Bonart. Núm. 160 agosto-setembre 2013

La necessitat dels artistes d’utilitzar uns espais apropiats a les seves necessitats individuals i a la seva pràctica professional ha existit sempre. La desmaterialització de l’art, des de les pràctiques conceptuals dels 60, va alliberar els artistes d’una implicació personal en el procés d’elaboració dels objectes artístics, i el concepte de taller, tradicionalment considerat com el lloc d’aprenentatge dels aspectes més artesanals del treball artístic o l’espai on l’artista experimenta en solitari la gènesi de la creació, va canviar per esdevenir un laboratori d’idees en el qual el creador conceptualitza però no necessàriament formalitza o objectualiza els seus projectes.

El paper dels ‘cultural brownfields’ en les polítiques culturals i urbanes

Lauren Andres, Boris Grésillon | International journal of cultural policy, vol.19, Issue 1, 2013

Article on es desenvolupa el concepte de ‘cultural brownfield’ (descampats o zones industrials abandonades on es desenvolupen projectes culturals). Els autors reflexionen sobre la importància creixent que aquests indrets i projectes han adquirit en les estratègies i polítiques de planificació cultural i urbana al llarg dels últims deu anys. Així mateix, analitzen la transformació de tres experiències significatives en aquest sentit desenvolupades a Berlín, Marsella i Lausanne i es fixen en les seves dinàmiques internes i externes distintives i el seu rol diferencial en les polítiques culturals i urbanístiques. L’article conclou amb una sèrie de lliçons de política per a la planificació urbana i les estratègies culturals.

La Cultura Localizada como respuesta social a la Red: El caso de la Fábrica de la Tabacalera en Madrid

Margarita Rodríguez Ibáñez | e-rph. Revista Electrónica de Patrimonio Histórico. nº 14, junio 2014

Resumen: En las últimas décadas la Red ha provocado profundos cambios en la manera en que se entiende la información, la comunicación y, por extensión, la política, la economía, la sociedad y el concepto amplio de cultura. Estos cambios vienen claramente definidos porque se ha modificado la forma de actuar a través de las TIC, la cual es interactiva, colaborativa, participativa y sin jerarquía. Hasta no hace mucho, estos comportamientos estaban asociados únicamente al mundo virtual, pero actualmente existen colectivos que se agrupan en localizaciones determinadas para gestionarlas de una manera similiar a la que hemos aprehendido de la Red. Estas experiencias ejemplifican el concepto de cultura localizada, analizada en este artículo a través del ejemplo del Centro Social Autogestionado LTBC (La Fábrica de Tabacalera) en Madrid.