indústries culturals i creatives

El Museu 3.0, hipertext en paper

Luís Bagué Quílez | Fórcola

Banksy, Abramovic, Hopper, Chagall, Picasso, Vermeer, Velázquez, però també Bolaño, Machado, Baudelaire o Plató. Són una petita mostra dels moltíssim referents que aplega aquest relat que ens passeja pel suposat Museu 3.0, un espai sense murs ni divisions, on s’estableix el diàleg entre poetes i artistes de tota la història, i molt especialment del darrer segle, més enllà de les fronteres disciplinars i temporals.

Viatjar gràcies a la música

‘A Single Life’ és un curt que va estar nominat a la 87ª edició dels Oscar, l’any 2015. Des d’aleshores, la peça audiovisual holandesa realitzada per Job, Joris & Marieke ha estat presentada a més de 200 festivals i ha guanyat 40 premis.

La Pia té una experiència única a partir de la música, gràcies a un vinil. El curt ens parla de la capacitat de la música per transportar-nos a llocs màgics. És un cant a la vida, que va passant totalment vinculada a la banda sonora que l'acompanya.

Deuwatts: L’art dels videojocs a Catalunya

La indústria catalana del videojoc constitueix un 25% del mercat espanyol, factura 200 milions d’euros l’any; convertint-se en el sector cultural que més ha crescut en l’últim any i del que s’estima un creixement del 30% anual. Els videojocs van néixer als anys 50 amb propostes com el menjacocos, que tot i que ara sembla molt senzill, va ser dissenyat per un important equip d’enginyers.

La culture et ses intermédiaires. Dans les arts, le numérique et les industries créatives

Laurent Jeanpierre, Olivier Roueff | Éditions des Archives Contemporaines

Aquesta obra recull una vintena de contribucions, de diversos autors de França, Regne Unit i els Estats Units, que cobreixen sectors que van des de la música fins les arts visuals, passant pel cinema, el còmic, les plataformes de distribució de continguts, la moda i altres indústries culturals, que pretenen redefinir el paper que han de tenir els intermediaris, entre els creadors i els consumidors culturals, i a la seva legitimació en el nou paradigma digital.

Creixement del consum cultural a Espanya?

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte | Secretaría General Técnica

Sembla ser que el consum de cultura ha crescut a Espanya, això si, hauríem de poder mirar amb lupa aquest titular que ens presenten per veure ben bé de quina cultura ens parlen les xifres de creixement. Ahir es va publicar l’anuari d’estadístiques culturals elaborat per la Subdirección General de Estadística y Estudios de la Secretaría General Técnica del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, del qual se’n poden extreure múltiples conclusions.

Crònica del Seminari de Formació en Diversitat, Arts i Educació (A TEMPO)

La Fundació Ciutat Invisible, en col·laboració amb ConArte Internacional i Temporada Alta, va celebrar entre els dies 10 i 12 de novembre unes jornades formatives dirigides a professionals de l’àmbit cultural i educatiu. En el marc del projecte A TEMPO, el “Seminari de Formació en Diversitat, Arts i Educació” va reunir col·lectius que encapçalen projectes artístics a les escoles i instituts de Salt i Girona amb l’objectiu d’intercanviar bones pràctiques i d’explorar noves vies per fomentar la transformació social a través de l’educació artística. A continuació, s’exposa una crònica de la jornada oberta d’aquest seminari, la qual va constar d’una conferència inaugural, d’un tàndem entre artistes i docents, i, finalment, d’una conferència de debat i tancament.

Qüestionar la gestió de l’autoria

Ainara Legardon i David Garcia Aristegui | Consonni

En l’actual situació de redefinició de les anomenades indústries culturals o la cultura de masses en un context de revolució digital, Ainara Legardon i David Garcia Aristegui, posen en qüestió el monopoli i l’existència d’entitats com la Societat General d’Autors i Editors a l’Estat Espanyol, a l’hora de defensar els drets dels creadors.

La Televisió (encara no) ha mort!

Tot i la incursió d’Internet i el món multipantalles que ens envolta, el mitjà es manté viu i malgrat els petits canvis d’hàbits i programació, segueix regnant a les nostres llars. Si hi ha un fenomen global que mantingui la gent enganxada davant la pantalla del televisor avui dia ja no és precisament el reality show. Les sèries de ficció han anat guanyant terreny als programes de telerealitat que fa uns anys omplien grans quotes de pantalla. A través de les ficcions (la gran majoria, produccions estatunidenques), la televisió s’ha anat personalitzant amb canals i plataformes a la carta que fidelitzen els seus espectadors com no pot fer el cinema. Així també mantenen l’atenció davant els canals i les productores de ficció, a diferència dels programes clàssics de graella televisiva com els late night, que no tenen la continuïtat ni el ganxo de les sèries.

El rescat de la creativitat a les «ciutats creatives»

Oli Mould | Routledge

Un dels títols que Oli Mould, professor de geografia humana a la Universitat de Londres, havia pensat per al seu darrer llibre, va ser «Creative Cities: What they are and how not to be one» (‘Ciutats Creatives: Què són i com no ser-ne una’).Segons l’autor, les ciutats creatives són l’antítesi de la «creativitat»; s’ha segrestat aquest concepte i s’ha fet servir per estendre un discurs urbà capitalista que fomenta les desigualtats econòmiques, l’exclusió social i la desertització de la cultura. Malgrat tot, a les ciutats encara bullen milers de focus genuïnament artístics i creatius; són els espais per a la creativitat amb ‘c’ minúscula, els espais de la subversió urbana que Mould posa en relleu a «Urban subversion and the creative city».

Sobre els dinosaures de la cultura i la síndrome del Narcís ferit

Ignacio Sánchez-Cuenca | Los libros de la catarata

Estudis previs, crítiques obertes, garanties de valor afegit i qüestionament de l’autoritat: són els quatre elements que Ignacio Sánchez-Cuenca, sociòleg, filòsof i professor de ciències polítiques a  la Universitat Carlos III de Madrid proposa a «La desfachatez intelectual. Escritores y intelectuales ante la política», com a requisits necessaris i que actualment manquen en el debat sobre polítiques públiques a Espanya.

Aquest llibre denuncia la falta de rigor, compromís i autocrítica del col·lectiu d’intel·lectuals que van ser partícips del procés de transició democràtica; l’establishment cultural espanyol, caracteritzat, segons l’autor, per un estil agressiu ―el «masclisme discursiu»― de marcat to moralitzant, un distanciament de les problemàtiques socials actuals i dels debats internacionals, una deriva ideològica que ha passat de l’extrema esquerra cap al conservadorisme, i una obsessió per la unitat d’Espanya, els nacionalismes i el terrorisme.