De la literatura catalana i els seus lectors

Valentí Puig aborda, en un article publicat el 16 de desembre a El País, amb el títol "La cultura como parque temático", el problema de la difusió i les xifres de la literatura catalana. Puig fa un parel·lelisme entre els votants nacionalistes i les xifres de vendes que, al seu entendre, s'haurien de derivar de l'existència d'aquesta hipotètica massa lectora. Segons el seu parer, així doncs, 1.800.000 votants nacionalistes haurien de donar unes xifres de consum lector molt més elevades que les actuals. La seva conclusió és clara: "la vocación nacionalista no implica la voluntad de comprar y leer libros en catalán". 

Cal advertir, en primer lloc, que en temps de la Mancomunitat i la República les coses eren radicalment diferents. Les qüestions històriques cal, sens dubte, tenir-les sempre ben presents. D'altra banda la raó d'aquesta davallada en la lectura d'obres en català potser cal buscar-la en els mecanismes abassegadors de què disposa el castellà per imposar la seva presència a les llibreries, grans magatzems, supermercats i portals de venda online, sense parlar del llibre electrònic. El total de títols en català representa només el 10'5% del total, amb 9.849.000 d'exemples (dades Idescat: http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=768 ) És evident, alhora, que el nombre de parlants d'ambdues llengües és molt diferent, ja que la indústria editorial en castellà és molt potent. També caldria parlar, tal vegada, de la manca de traduccions d'alguns llibres que entrarien dins la categoria de supervendes. El best seller internacional és, encara, l'assignatura pendent. I d'altra banda el món de la literatura catalana no es circumscriu, només, als votants nacionalistes més combatius. Llorenç Villalonga, Josep Maria Junoy o Eugeni d'Ors, per citar només tres escriptors, desmenteixen, de manera immediata, aquesta identificació. Puig parla, també, d'un "dèficit de creativitat" que és inexistent. El que li cal a la literatura catalana és visibilitat i una segmentació que marqui de manera clara el que són apostes de consum i el que és la literatura amb vocació artística. Les col·leccions en català no separen nítidament aquestes dues concepcions i això té un preu, ja que el lector més exigent se'n va cap al castellà. Cal destriar la literatura de consum i d'oci i la que emprèn el difícil intent de romandre i perdurar. Les dues coses no són necessàriament incompatibles, però sí que segueixen, sovint, camins divergents.

Per poder comentar aquesta entrada heu d'estar registrat/da. Nou registre