Spotify o el domini de les discogràfiques

Spotify ja fa temps que és un referent per als amants de la música. Ara fa uns dies la companyia es van presentar a bombo i platerets a Nova York, anunciant-ne els èxits: cinc milions d’usuaris de pagament i noves funcions de navegació. Fins aquí tot correcte, si no fos pel clar desequilibri que hi ha entre els ingressos i les despeses, la qual cosa n’ha provocat unes pèrdues de 59 milions de dòlars. Els motius són ben clars: els projectes expansius de la companyia però, sobretot, els pagaments a els discogràfiques, que s’enduen un 70% de tot el que ingressa Spotify (vegeu El País del 7 de desembre: Spotify: 5 millones de suscriptores, miles de artistas cabreados) La xifra contrasta de manera dràstica amb els imports que perceben els artistes, ja que n’hi ha que reben, tan sols, 0’0096 dòlars per reproducció.

Aquí s’obren diverses vies de debat. Si tenim en compte que molts artistes són poc coneguts i utilitzen la plataforma per difondre’s i guanyar públic de seguida ens adonem que el preu que han de pagar és alt. En el cas dels artistes més consolidats el problema és el mateix. Des dels anys 70 i 80, en què eren generalitzades les queixes dels músics al voltant de les discogràfiques, s’ha evolucionat més aviat poc. La música continua dominada per les companyies, que imposen gustos, direccions i tendències i que, a més, mantenen contractes lleonins als artistes. Si Spotify semblava néixer, en un principi, per difondre la música d’una manera alternativa al final és fàcil adonar-se que ha caigut en mans de la vella guàrdia de la indústria discogràfica. La cultura es mou entre pirates i corsaris. I ara, més que mai, cal buscar alternatives al mercantilisme.