Dues reflexions sobre el mecenatge: Santi Martínez i Toni González

El debat sobre el mecenatge és més viu que mai. Dilluns 12 de novembre el ministre José Ignacio Wert ha declarat que hi haurà la promesa llei de mecenatge abans de la primera part d’aquesta legislatura, és a dir abans que acabi el 2013. Wert ha contraposat el model de subvencions a càrrec de l’administració pública amb el d’Estats Units, en què les aportacions privades són fonamentals. És en aquest context que cal situar de nou el debat i copsar tots els matisos del mecenatge, amb els seus avantatges però també amb els seus clarobscurs. Per això hem considerat d’interès recuperar algunes aportacions de Santi Martínez i Toni González sobre aquesta qüestió

No hi ha dubte que en un context de forta recessió com l’actual el mecenatge no és només una alternativa, sinó que esdevé gairebé imprescindible. Ara bé, si ens fixem en l’experiència d’alguns dels països occidentals la qüestió presenta importants zones d’ombra que cal tenir en compte.

Això és el que feia el passat mes de març Santi Martínez al seu bloc Espurnes. En un article titulat “El miratge de mecenatge?”, ens adverteix que a l’hora d’analitzar aquesta qüestió les sensacions “són ambivalents”. En efecte, de la lectura de l’article se’n desprèn que tot i que hi ha casos en què el mecenatge ha suposat un cert revulsiu, com a França, en d’altres com Dinamarca no s’han assolit les expectatives creades. En el cas dels Estats Units, el gran estendard del mecenatge, la cultura només ocupa el setè lloc en el volum de donacions, amb un 5,6% del total, ja que la majoria de donacions van destinades a organitzacions religioses. En el cas del Regne Unit les xifres són importants, 684 milions de lliures l’any 2011, però es troben estancades des de l’any 2007. Martínez també subratlla, en el seu escrit, que la majoria de donacions en el cas dels Estats Units i el Regne Unit provenen de donacions particulars i no pas empresarials. També cal tenir en compte que els imports destinats al mecenatge estan sotmesos a una forta fluctuació, amb la qual cosa és difícil equilibrar els comptes públics. Tot plegat obliga a ser caut quan es parla de les bondats del mecenatge.

Toni González ens ofereix, per la seva banda, en el seu blog La cultura és política, http://www.culturaespolitica.com/suport-mecenatge/, una reflexió sobre diferents models de mecenatge, amb alguns enllaços que ens permeten accedir a documents de gran interès al voltant d’aquesta qüestió. Per González, davant la discussió de la nova llei de mecenatge és important consultar estudis com aquests, que ara estan més d’actualitat que mai. González ens parla de diversos models, com ara el canadenc o el britànic. Justament el model canadenc presenta contrastos entre les províncies de Quebec i Ontàrio, tot i que, de fet, el “Canadà representa (...) el pont que vincula les polítiques culturals europees a la dels Estats Units”. Efectivament, cal pensar que el Canadà sempre ha tingut un vessant més europeu que el seu país veí, la qual cosa ha implicat, històricament, un acostament als principis de les polítiques culturals europees. Toni González va més enllà i considera que a partir dels casos de Quebec i Ontàrio “es poden fer prediccions de per on evolucionaran les polítiques culturals a Catalunya i als països del sud d’Europa”.

Identifiqueu-vos com a usuari per a poder llegir i escriure comentaris en aquesta entrada