Federar les polítiques culturals

Jonathan Paquette | Palgrave Macmillan

Els sistemes federalistes poden suposar una oportunitat renovada per a les polítiques culturals. Aquest tipus de sistema organitzacionals en moltes ocasions suposa una oportunitat per tal de redistribuir d’una manera més equitativa els poders que conformen la creació de polítiques culturals. El federalisme, seguint totes les seves variants, conforma la creació de polítiques culturals emmirallant-se en aspectes com la identitat i la divisió de poders i les diferents maneres de com apropar-se a aquests grans temes a través de la cultura. «Cultural Policy and Federalism» ens planteja una anàlisis dels diferents usos de les polítiques culturals a través del sistema organitzacional federalista. Analitzant exemples arreu del món, es determinen alguns sistemes de comportament interessants al voltant de conceptes com nacionalisme cultural, estratègies cooperatives, estratègies competitives, la política cultural local i les infraestructures de govern internes.

Pel que fa a l’ús del nacionalisme cultural, és un element que crea dinàmiques de cooperació o competició entre sistemes de govern subnacionals i federals. En aquest cas doncs les arts i la creació cultural poden ser elements rellevants per tal de fomentar el nacionalisme cultural i així crear dinàmiques intergovernamentals. Dues de les categories a destacar dins del sistema de intergovernamental son:

  • L’estratègia cooperativa: els governs que es comprometen amb el desenvolupament de polítiques tenen una visió comuna de la cultura; els governs col·laboradors tenen un interès comú en treballar plegats.
  • L’estratègia competitiva: comporta un cert nivell de conflicte entre membres d’un federació pel que fa a aspectes culturals. La base d’aquests conflictes pot ser la diferencia en les idees sobre la cultura i la naturalesa de la política cultural. Pot existir una divergència entre els instruments polítics usats en la política cultural.

     


 

Passant a un àmbit més local, es reflexiona sobre quin és el paper que poden tenir les ciutats en el marc del federalisme. Quins son els instruments que articulen aquesta relació? Ens poden servir d’inspiració?

  • El primer instrument de relacions culturals entre governs federals i ciutats és el financer. Les inversions culturals van dirigides a l’àmbit federal, provincial i municipal i son repartides equitativament. L’únic problema amb aquest model per a les ciutats és que si aposten per a un projecte necessiten convèncer als nivells federals i subnacionals per tal d’aconseguir la iniciativa
  • El segon instrument es troba en la col·laboració directa entre l’administració i el govern municipal. Aquesta relació col·laborativa té la capacitat de desenvolupar i formular polítiques culturals. 
  • El tercer instrument és el fet de permetre que les ciutats participin de les polítiques federals. En aquest sentit, les ciutats han d’aconseguir accés directe amb els governs federals. No és estrany que per part de ciutats grans hi hagia relacions consolidades amb el govern federal.
     

És evident que les ciutats no son immunes a les polítiques i els intercanvis culturals que fan els governs federals. Amb un sistema federal els compartiments entre nivells de govern no son estancs, ans al contrari.
 

A tall de conclusió, podem recollir quatre tipus de federalisme cultural que poden servir d’inspiració per tal de repensar el paper de la cultural dins de l’encaix nacional. 

  • Lideratge federal: hi ha una forta dominància del govern federal pel que fa a aspectes culturals. La Constitució, en aquesta forma de federalisme, tendeix a ser més favorable als poders federals, creant més capacitat pel govern a actuar en temes culturals, i així també creant obligacions pels governs subnacionals. Aquest sistema no obre la opció a fer un espai d’autogovernança en aspectes culturals. 
  • Federalisme cultural competitiu: la governança cultural està travessada per asimetries (culturals, lingüístiques, regionals…) i els actors usen els diversos nivells institucionals per aconseguir els seus objectius. El govern federal té interessos que competeixen amb els membres de l’àmbit subnacional. En d’altres casos inclús hi ha competència entre els membre del mateix nivell subnacional, o inclús guanyen més recursos o poder i autonomia que el govern federal. 
  • Punts de veto del federalisme cultural: els vetos son moments del sistema polític en els que son necessaris acords per tal de seguir endavant amb les polítiques públiques. El federalisme és per definició una estructura política que ofereix el veto als seus membres. 
  • Federalisme cultural pel desenvolupament: es refereix al fet de fer polítiques culturals en països desenvolupats, però a la vegada al·ludeix a llocs on el desenvolupament cultural és extremadament asimètric. Per exemple, algunes grans metròpolis tenen una desproporcionada capacitat de crear vincles amb el govern federal a l’hora de desenvolupar polítiques federals i esdevenir més ben equipades que alguns estats subnacionals que intenten desenvolupar i implementar polítiques culturals. 
     

Així doncs, l’escenari del federalisme — tenint en compte la diversitat de formes que pot adoptar — permet veure noves possibilitats per a les polítiques culturals. La qüestió és si aquestes poden permetre noves solucions per a les problemàtiques a les quals s’enfronta el panorama de les polítiques públiques actual.
 

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació



 

Inicieu sessió registreu-vos per a enviar comentari