Canvis en la política cultural noruega a tenir en compte pels governs locals catalans

Erik Henningsen, Lars Hakonsen, Knut Loyland | International Journal of Cultural Policy

En els darrers anys, les polítiques culturals locals a Noruega han experimentat canvis estructurals importants que prioritzen l’organització de festivals i altres esdeveniments culturals. A Noruega els governs locals disposen de més de la meitat dels pressupostos en cultura de l’estat, i les polítiques culturals locals determinen en gran part l’accés i la participació a la cultura. Com que aquest és el cas dels governs locals catalans, creiem pertinent i necessari estudiar aquests canvis.

A Noruega, durant la primera dècada del nou mil·lenni el desmantellament de les estructures administratives en cultura va seguir el procés que havia iniciat anys abans, però les estadístiques nacionals mostren que hi va haver un gran increment dels pressupostos en cultura que es van destinar a festivals, esdeveniments culturals i organitzacions de voluntariat. Aquests canvis, doncs, es poden resumir com una transició de les institucions cap als esdeveniments (entesos com els espectacles que s’escapen de l’activitat cultural diària).

La despesa en institucions públiques com biblioteques i escoles artístiques[1] ha anat disminuint i, per contra, els festivals i les cases de cultura[2] han rebut més finançament. Com apunta l’article, les cases de cultura no s’assemblen gaire als centres cívics que es van començar a dissenyar als anys cinquanta; més aviat són grans construccions icòniques inspirades en edificis com el Guggenheim de Bilbao que acullen espectacles professionals de dansa o teatre d’abast mundial.

Les conseqüències d’aquests canvis són:

  • la relegació a un segon pla de les actuacions amateurs en les arts escèniques;
  • el canvi de rol dels governs locals: de «productors de cultura» a càrrec de biblioteques públiques, museus i escoles artístiques cap a «facilitadors» o gestors que proveeixen subvencions a agents independents;
  • la transformació de la naturalesa del voluntariat, ara més efímer,
  • la transició cap a un sector cultural local que es projecta nacionalment i globalment i no prioritza tant la identitat local.

Els autors assenyalen que aquests canvis es podrien explicar per les preferències del públic i pels processos de globalització i digitalització, però també fan notar que en l’àmbit estatal les polítiques culturals han mantingut l’orientació cap al reforç de les institucions, per la qual cosa caldria buscar altres causes. Els motius que s’apunten en l’article són la flexibilització del sector cultural (entès com a «sector residual» que pot experimentar grans variacions de pressupost segons les circumstàncies econòmiques), la reaparició d’esquemes de finançament estatals destinats a projectes específics  («earmarked grants») que s’adapten bé a festivals i altres esdeveniments culturals, i la legitimació de la cultura com a instrument de regeneració urbana gràcies a discursos com el de la classe creativa de Richard Florida i el de l’efecte Guggenheim a Bilbao.

Malgrat el propòsit merament descriptiu de l’article, els autors posen en relleu que la flexibilitat organitzativa comporta vulnerabilitat econòmica, tant en el sector cultural com en la resta d’àmbits. «Tal com vénen, se’n van», conclouen.
 

[1] Les escoltes artístiques o «culture schools» noruegues ofereixen als infants classes de dansa, música, teatre i art visual. (New in Norway. Practical information from public agencies).

[2] Les cases de cultura o «culture houses» noruegues generalment inclouen una sala de cinema, escenaris per a les arts escèniques, galeries d’art, biblioteques i esdeveniments esportius. (Compendium. Cultural policies and trends in Europe).


Podeu consultar aquesta revista al Centre d’Informació i Documentació.

Si sou membres d'Interacció, per fer peticions d’articles escriviu un missatge privat al Centre.



Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris