La Cultura en transición: reconciliación y política cultural en España, 1976-1986

Giulia Quaggio

Nou assaig sobre el procés de transició democràtica en Espanya a partir de les accions polítiques del Ministeri de Cultura, creat el 1977, que va prendre el relleu al Ministeri d’Informació i Turisme. L’autora analitza com es va gestionar al final de la dictadura franquista la relació entre poder i cultura, es planteja si la política cultural és un instrument i un recurs essencial i decisiu per als estats a l’hora de desenvolupar i consolidar les seves democràcies i es pregunta què resta en l’actualitat de la política cultural de la transició.

La historiadora i periodista italiana autora de «La Cultura en transición: reconciliación y política cultural en España, 1976-1986», reflexiona sobre el ‘poder blanc’ de la cultura durant la dècada decisiva de la Transició entre 1976 i 1986. L’autora assenyala que la política cultural va representar un ingredient fonamental en el procés de democratització i va contribuir a la redefinició de la identitat col·lectiva espanyola i a la identificació dels espanyols amb els valors democràtics. Així, Quaggio explica que l’immobilisme cultural de l’últim franquisme contrastava amb el gran dinamisme d’unes manifestacions culturals (recitals de cantautors, representacions de teatre alternatiu, sessions de cinefòrums, cicles de conferències sobre la pluralitat d’identitats culturals d’Espanya, el foment de les llengües pròpies, etc.) que connectaven amb l’avantguarda cultural internacional del moment. L’autora explica la UCD d’Adolfo Suárez quasi no va tenir temps d’emprar ‘la disfressa’ de la cultura i que els socialistes  quan van arribar al poder el 1982 van fonamentar el principi de recuperació cultural en la creació d’un ‘equilibri moral’ amb el passat i en l’elaboració urgent d’un inventari sobre la realitat cultural del país, i van configurar una mena d’’any zero’ del renaixement cultural d’Espanya. Quaggio considera que Javier Solana, primer ministre socialista de la democràcia, va tenir l’habilitat i el mèrit de posar en marxa, d’una manera molt ràpida, les bases d’una Espanya ‘postmoderna’, atractiva, jove i capaç de normalitzar el gris binomi franquisme/antifranquisme. Així mateix, fa referència a la ‘Movida’ madrilenya, sorgida a mitjans dels 80, com a moviment underground que aviat es va estendre per tot el país com a símbol de la modernitat de la joventut espanyola.

L’autora assenyala també que els socialistes van copiar el model cultural del ministre de cultura francès Jack Lang (pare de l’’excepció cultural’) i que als vuitanta, amb la crisi del marxisme, la relació entre cultura i política  va canviar i es va passar de la cultura del compromís a la cultura al servei de l’economia. Així mateix, considera que la cultura va ser un element fonamental per a la sociabilització de la població i va contribuir a fer possible una transició reconciliada. Parla també d’una política cultural quasi social que va servir d’aparador internacional.

La historiadora, però, critica la tendència de la política espanyola a obviar el llarg termini i parla d’una eufòria incontrolable d’inversions per a biblioteques, beques, centres d’art, auditoris i promoció d’artistes i intel·lectuals. Quaggio afirma que Espanya va voler mimetitzar-se amb Europa i va oblidar una mica la seva essència, la seva identitat i la seva història. Així mateix, parla de cultura en transició perquè qualifica la cultura com a concepte difícil de definir que sempre pot ser deformada, adaptada, manipulada, utilitzada fins a tornar-se a regenerar.

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris