Diversité et industries culturelles

Obra encarregada pel Departament d’Estudis, de la Prospectiva i d’Estadístiques (DEPS) del Ministeri francès de Cultura i Comunicació on s’analitza l’evolució del concepte de diversitat cultural des del punt de vista de les indústries culturals durant l’últim mig segle. Es parteix del final de la Segona Guerra Mundial, moment en què s’instauren les institucions, les relacions polítiques i les regulacions financeres que regeixen la repartició de poder polític i financer de la societat actual, immersa en un procés de mundialització que ha relegat els estats nació a un segon terme. Dirigida per Philippe Bouquillion i Yolande Combès, professors de ciències de la informació i la comunicació de la Universitat Paris 8 i Paris 13, i codirectors de l’Observatoire International des Mutations des Industries Culturelles, l’obra analitza en profunditat els canvis que han experimentat en aquest període les estructures i lògiques de funcionament de les indústries culturals (premsa i informació, edició, indústria musical, cinema i audiovisual), les relacions d’aquestes amb les indústries de la comunicació (telecomunicacions, internet, informàtica i electrònica, ...) i les repercussions que aquestes interaccions han tingut per a l’actual economia basada en els continguts i per al concepte de diversitat cultural.En general, els autors que hi participen en l’obra, tots investigadors de diverses universitats franceses, consideren que la globalització econòmica i financera ha suposat una industrialització i una estandardització de la cultura que, en moltes ocasions, juga en contra de la diversitat cultural.

«Diversité et industries culturelles» inclou set capítols. El primer capítol analitza la noció de diversitat cultural, la seva polisèmia, la seva complexitat, les seves contradiccions i els debats teòrics que suscita. Es mostra com pot ser emprada tant per legitimar polítiques d’ajuda a les indústries culturals, com per posar en dubte la seva validesa; o com pot ser evocada per afavorir la circulació transnacional de béns culturals com per imposar un enfocament nacional de la cultura. En el segon s’investiguen les fusions i interaccions de les industries de la cultura amb les de la comunicació i com aquestes han generat noves formes de creació, producció, difusió i valorització de continguts; com s’adapta el consum a aquestes noves formes de producció i quines pèrdues o beneficis han suposat per a les indústries. Es fa referència també a les peculiaritats i a les modalitats d’industrialització de la cultura, que fa que no puguin ser comparades a d’altres indústries, així com a l’evolució i canvis dels mercats, dels sectors, dels productes i dels serveis. Els quatre capítols següents (3, 4, 5 i 6) analitzen cada un dels sectors en concret (premsa i informació, edició, música enregistrada, cinema i audiovisual). A cada capítol s’expliquen les característiques de cada sector, els aspectes particulars de cada un i el aspectes comuns amb la resta. S’hi explica també l’estructuració del sector, les estratègies dels actors, les pràctiques i usos, i les articulacions amb la resta de sectors.

L’últim capítol, de conclusions, assenyala les tendències que marquen l’estructuració dels diversos sectors i de l’actual economia de continguts. S’hi apunta a una concentració de capital; a una proliferació de suports per a la producció, distribució i difusió de continguts, i a una racionalització d’aquests processos; també es fa referència a un augment de l’oferta de productes culturals, però aquest increment no sempre vol dir una major diversitat. Per exemple en el cas de la premsa molts títols provenen d’un mateix grup inversor i responen a una mateixa línia editorial. El sector editorial també ha experimentat un augment substancial en l’oferta però sovint molts títols no troben espai als punts de venda i la majoria de consumidors no hi tenen accés. Han proliferat nombroses plataformes de distribució i consum de productes culturals, però dominades per grans grups inversors, i les produccions independents o minoritàries no hi tenen cabuda. Així doncs, la principal conclusió que s’hi extreu és que malgrat hagi augmentat la producció i l’oferta de productes i que la tecnologia faciliti la elaboració i distribució de continguts, no es garantia d’una major diversitat cultural ja que sovint només arriben al gran públic la producció generada per les grans multinacionals. Així doncs, cal fixar-se més en la diversitat no des del punt de vista de la producció, sinó des de la difusió, el consum i els públics.

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris